La història de l'autèntica Font de la Salut

L’autèntica Font de la Salut, la font vella, la que segons la tradició s’hi va trobar la imatge de la Mare de Déu, és arran de la riba dreta de la riera de Canyameres, una mica més avall de la casa dels Corrals nous a la propietat dels quals pertany. El camí que hi condueix va ser arreglat amb motiu de la urbanització del parc periurbà de la Salut. 

L’altra font, la que hi ha a prop del Santuari, protegida per uns lledoners i que disposa de tres aixetes, sota un arc empedrat, és de construcció moderna, de l’any 1950. L’aigua que hi raja prové de la Companyia d’Aigües de Sabadell.

És sabut que a la serra de Sant Iscle, sobre les restes d’una mansió romana, hi havia una ermita dedicada als germans màrtirs Sant Iscle i Santa Victòria. Apareix documentada l’any 1323. Per la seva llunyania de zones habitades, aquesta ermita era el lloc ideal per fer de morberia, és a dir, per tenir tancats en quarantena als empestats i afectats pel mal durant el segle XVI. Sembla que entre 1652 i 1682, l’ermità va trobar una petita imatge de la Verge Maria a la propera font del torrent de Canyameres, que va col·locar a l’altar major. El clamor popular va atribuir a aquesta imatge el poder de la curació, va ser batejada amb el nom de la Mare de Déu de la Font de la Salut i va ser objecte de gran devoció i adoració. Des de l’any 1697 se celebra, el segon dilluns de maig, l’Aplec de la Salut, amb actes religiosos i populars.

Sobre la trobada de la imatge de la verge, mossèn Ernest Mateu escriu a La Mare de Déu de la Salut de Sabadell: “És tradició que es va trobar en una font de sota l’Ermita, a tocar de la riera dita de Canyameres, d’on l’ermità prendria l’aigua per al seu ús.

La devoció va anar creixent i el concurs de gents que la visitaven implorant la salut en les seves malalties, d’on va prendre el nom de la Font de la Salut, pel lloc de la seva troballa i pel remei que en els seus mals van creure per trobar els devots.

Després d’aquell trist hivern del 1651-1652, l’ermitatge va quedar força malparat i sense condicions habitables.

Els sabadellencs, però, no oblidaran l’ermita i la visitaran més sovint. Moguts pels nous perills de pesta, confiats en el poder sobrenatural de la devoció a l’ermita, familiaritzats amb el camí que els hi condueix i atrets pel piadós record dels familiars i amics morts que allí deixaren enterrats, seguiran pujant a l’ermita per agenollar-se als peus del seu altar.

Potser era fra Miquel, potser un altre, que un dia... com era costum la necessitat tots els dies, va a buscar aigua per a ell i pels devots que pugen a l’ermita. L’aigua no és a prop. El camí que condueix a la font és un torrent accidentat i de molt desnivell obert per les aigües pluvials que donen a la riera Canyameres. El pas és difícil i penós. Amb el gros canti al braç, el sol·lícit ermità travessa el camp de les oliveres i baixa a la font... Mentre el canti s’omple, inesperadament, una petita imatge de la Mare de Déu amb el Nen Jesús als braços, es manifesta als ulls extasiats del bon ermità, abandonada, sembla, entre les mates i herbes de la font.

Feia tres segles que altres ermitans i sants barons havien seguit el mateix camí i havien recollit l’aigua de la mateixa font, i fins aquesta hora el cel no premia la constància i virtut de tots ells, mostrant a aquest ermità la veritable font de totes les misericòrdies i gràcies.

Moment feliç que comença les glorioses pàgines d’història sabadellenca i que ha d’imprimir en el futur el caràcter marià de l’ermita i de Sabadell”.

El frontal de la font continua sent el mateix del 1905, tal com es pot comprovar en fotografies antigues. La font, però, és molt més antiga. Encara afegirem que el canó per on brolla l’aigua és una boixa de carro.

La font de la Salut ha estat molt visitada durant segles, sobretot el dia de Pasqua i el de l’Aplec de la Salut. Tant és així, que el municipi va haver de comprar uns terrenys arran de la riera de Canyameres on va plantar plàtans per fer ombra als abundants fontaires. Aquesta plataneda continua avui sent patrimoni del municipi i mostra uns exemplars de força corpulència.

Dins el terme de Sabadell hi havia divuit fonts de les quals rajava aigua fresca i bona. Anar-hi a passar la tarda era el millor passatemps de l’època

A inicis de segle XX, l’aigua de la Font de la Salut arribava al mateix centre de Sabadell. Josep Rosell i Casablancas explica a El Rodal de Sabadell, publicat el 1937:

“El costum, atribuïm-li aquest qualificatiu, de beure aigua pura d’alguna font forana ve de les darreries del segle passat. El repartiment a domicili l’instaura un home d’edat conegut pel Pinyoner, qui vivia a la casa que fa racó del carrer de les Valls, número 47, avui deshabitada. El Pinyoner, nom pervingut d’haver fet durant molts anys de boscater, tenia una somereta i un carret mig desballestat en el qual hi havia unes fustes amb forats per a col·locar-hi els càntirs. Matí i tarda anava a la font de la Salut, aleshores la de més anomenada. El vèieu pels carrers repartint els atuells de terrissa plens i amb uns troncs de plantes silvestres per tap. Tant com una necessitat o un gust dels seus parroquians, era una mena de caritat indirecta que li feien, fins a l’extrem que del casalot on vivia no en pagava lloguer en metàl·lic sinó portant aigua a casa del propietari.

Uns anys després els sabadellencs estiuejants a Sant Feliu del Racó enyoraren durant l’hivern l’excel·lent aigua de la font de la Riera i, posats d’acord amb el veí d’aquell poble, de motiu Pagès, i conegut després pel Pepet de Sant Feliu, començà a repartir aigua a domicili amb garrafes portades en un carro ja més gran que el que utilitzava el descobridor d’aquest negoci.

Després, pel mes de setembre de l’any 1915, els propietaris del Marquet de les Roques començaren a vendre aigua de la font del Llor, la qual, segons les anàlisis, és d’excel·lents qualitats i puresa.

Actualment són sis els repartidors d’aigua a la nostra ciutat i és molt aproximada la quantitat de 5.000 litres diaris consumits pels nostres veïns.

De la font de la Riera, de Sant Feliu del Racó, en subministren el veí de dit poble Josep Lopez, el castellarenc Antoni Fabras i el nostre conciutadà Josep Oliu. De la font del Llor en té l’exclusiva el veí Salvador Costa, qui la serveix a domicili en dos termos muntats en els carros repartidors”.

Aquelles èpoques no tothom tenia accés directe a l’aigua. L’aigua no arribava a tothom. Les cases que podien tenien pous particulars. L’Ajuntament pretenia que, l’any 1877, hi hagués un safareig per cada mil habitants i una font per cada dos-cents. L’embassament de Ribatallada va ser el primer abastiment d’aigua de la ciutat. L’aigua per beure, l’aigua del càntir, s’anava a buscar a la font. Sabadell estava rodejat d’un bon nombre de fonts naturals. Les fonts de l’entorn de Sabadell eren molt visitades. A tal extrem va arribar l’amor a les fonts que, espontàniament, es va constituir comitès d’urbanització, i per mitjà de donatius voluntaris van recollir prou cabals per embellir-les i conservar-les en perfecte estat.

La primera institució popular d’aquesta classe es va formar a mitjan 1932 a la font de Can Llobateres i, sense reglamentació ni disciplina obligatòria, va actuar amb encert, curant de presentar sempre aquell lloc acollidor i ben endreçat. La bona idea d’aquells entusiastes aviat va tenir imitadors, i els concurrents a can Rull es van constituir, també, en protectors del paratge, i van transformar la font de poc atraient en bonica i polida. Després va tocar el torn a Can Feu, que bé ho necessitava, i es va obrir una subscripció la qual, juntament amb la bona voluntat dels parroquians, va permetre executar unes obres costoses i pràctiques les quals li van donar un aspecte ben agradable.

Els voltants de Sabadell i dins del terme hi havia divuit fonts. Les més properes, situades només a uns quinze minuts de les darreres edificacions, eren les de Can Feu, per la banda de ponent, i en entrar al bosc per la part central; Can Puigjaner, que rajava al dessota del camí carreter; Sant Antoni, al marge del costat del camí de Polinyà, i Sant Oleguer.

Un altre grup per anar a les que calia emprar uns tres quarts d’hora, hi havia, pel costat nord, la de Can Pagès, al darrere la casa; i, per llevant, la de la Salut, en un giravolt del torrent; la font Alta, a mà esquerra del Riutort; la de Can Llobateres, a la dreta de la carretera de Santa Perpètua; i, a ponent, la de Mas Canals, en un marge del final de la Riereta i poc abans d’aiguabarrejar-se amb la riera de Sant Quirze.

Allunyades una hora del nucli urbà, i a l’indret nord, hi havia la font de la Teula, en un marge del riu Ripoll; la de la Tosca, al torrent del seu nom i dins un paratge fresquívol; i la de Can Vilar, en el frondós bosc d’aquesta propietat i al peu del Riutort. I, darrerament, com a més apartades, les de Can Lletget, en la verneda de prop la casa; la de Sant Antoni, a un costat del camí que davalla de Sant Julià a Ribatallada; i la de Can Moragues, a mà esquerra del Torrent de la Tosca, a l’indret de la Torre Turull.