Gustavo Porta (Carrilobo, Argentina; 1968) és un dels tenors mes actius del moment amb una significativa carrera internacional, gràcies a la seva veu de lírico-spinto idònia per a òperes de Verdi, Puccini i principalment títols del verisme. Ell encarnarà el rol de Manrico a Il trovatore de Verdi que la Fundació Òpera Catalunya (FOC) presenta com a darrera producció d’aquesta temporada 2022-23 i que, com de costum, recalarà en diverses ciutats catalanes durant les properes setmanes. Conversem amb ell per aprofundir en el seu personatge i en la seva trajectòria.
Des d’una zona rural de l’interior-nord de l’Argentina com Carrilobo fins a alguns dels teatres més importants del món i sota la batuta de Chailly, Mehta, Bonynge,… hi ha un llarg camí?
Llarg o no, el meu va ser més aviat tardà perquè no vaig topar amb l’òpera fins als 18 anys i de manera casual. Jo sóc tècnic-mecànic torner i estudiava a l’escola industrial, venint de família treballadora del camp. Però vaig començar a estudiar música als 20 anys, una mica de piano, guitarra, solfeig i tècnica vocal al Conservatori de Córdoba, al meu país, amb Teresa Landín. Vaig començar a l’Instituto de Arte Teatro Colón amb òperes per a nens i a l’escola per a joves cantants amb papers com Monóstatos, Tamino i Nemorino.
Però sempre hi ha un mestre que encamina carreres com la seva. Quin va ser el seu?
Sí, va ser el mestre italià Nino Falsetti que em va ensenyar els fonaments de la tècnica en una època en què em deien que era baríton. Ell em va ensenyar les bases de la respiració i vaig enfrontar rols de belcanto. Entre els molts consells que em va donar, em va dir: “Cantis el que cantis, l’important és que puguis cantar Lucia di Lammermoor i Rigoletto. Si ho pots fer, podràs cantar de tot, encara que sigui a casa”. És a dir, si mantinc la capacitat de fer aquests dos rols puc anar combinant rols de més pes i d’estil punyent.
Vostè és una altra de les nombroses veus, especialment en la corda de tenor, que han sorgit d’Amèrica Llatina les darreres dècades: Marcelo Álvarez, Aquiles Machado, Raúl Giménez, Luis Lima, Francisco Araiza, Juan Diego Flórez, etc. A què es pot atribuir?
I en un àmbit més local també Livorio Simonella, Renato Sassolli i Horacio Mastrango… Amb precisió no ho puc assegurar però, almenys, a la meva regió hi ha molta influència del folklore argentí que es canta i d’alguna manera facilita impostar la veu i la formació del muscle vocal. A més el nostre parlar, com el dels italians, té una cantarella, una entonació melodiosa que ja et fa col·locar una mica la veu.
Quins han estat els seus tenors de referència?
Molts, cadascun per algun motiu. Aureliano Pertile, per l’estil ja que era un avançat i com Merli és un model. Corelli, pel metall i densitat del timbre, tot i que era més vocalista. Aragall, Wunderlich… i, és clar, Kraus que el recordo en uns Contes d’Hoffman al Teatro Colón de Buenos Aires, que van fregar la perfecció.
Des que va debutar el paper de Manrico l’any 2006 a Suïssa, l’ha cantat una cinquantena de vegades. On rau la dificultat d’aquest rol?
Encara que és un personatge una mica arquetípic que barreja el caràcter de tenor heroic amb el de l’enamorat i, per tant té aquesta riquesa, representa un jove de 18-20 anys impulsiu, enèrgic, frizzante com diuen a Itàlia i que es troba atrapat en una història dramàtica. Però ha de cantar líric.
A nivell vocal, el públic té massa presents els aguts com el Do de pit de “la pira”, tot ique és circumstancial.
Cert. De fet la majoria són oppure i s’han afegit amb la tradició com aquest que comentes. L’escriptura demana que moltes frases es cantin a mitja veu com al duo amb Azucena; sul fiatto, sempre elegant i net com al delicat “Ah si ben mio!” que és poesia pura. Cal dominar molt bé la tècnica perquè la veu s’ha de moure sovint per la zona del registre de passatge, és a dir, a la zona entre el centre i l’agut.
Quelcom que, avui en dia, és més complex perquè hi ha més moviment escènic.
Antigament era més còmode perquè les representacions eren més estàtiques. Avui damunt l’escenari tot és molt més dinàmic, més exigent a nivell físic i ens demana molta més versatilitat com actors.
Ja que parlem de moviment escènic, vostè ha participat en produccions dirigides per alguns dels més grans directors d’escena del darrer mig segle: Giancarlo del Monaco, Pier Luigi Pizzi, Franco Zeffirelli, Gilbert Deflo. Què l’ha marcat més de treballar amb ells?
He tingut aquesta sort. De Deflo i Del Monaco, per exemple, vaig aprendre a escoltar, pensar i actuar com a personatge i a que calia conèixer els rols de la resta. Sobretot Del Monaco em va orientar en papers que havia cantat el seu pare, el gran Mario del Monaco, per a atorgar credibilitat.
I de Pizzi i Zeffirelli?
Diria que, com a escenògrafs, et sabien col·locar en el conjunt. Potser eren menys detallistes des de la perspectiva concreta del personatge, però de tots ells he après molt.
Què li recomana a un jove cantant, especialment de la seva corda i amb una vocalitat de líric o lirico-spinto com la seva?
En primer lloc que no deixi d’estudiar. Que sigui conscient que el cos canvia i cal estar en forma física i mental, ja que mai n’hi ha prou. Sempre es pot millorar. En segon lloc, que sigui humil. I, és clar, que mantingui l’interès per conèixer i per escoltar també, als grans cantants del passat, que ens poden aportar maneres, intencions i un desplegament artístic molt suggestiu. El més important si tens un do o una qualitat és desenvolupar-la, cultivar-la i retornar això al món, perquè amb el cant ens fem millors persones.
Sí, però el pes de l’Star System, la fama i l’èxit són perillosos; i més en un món cada vegada més superficial.
Exacte. Per això cal ser humil. Aquesta no és una carrera per a fer-se milionari, això els passa a pocs. Però si la gestiones bé damunt i fora de l’escenari, pots viure d’ella i això ja és meravellós i enriquidor.
I vostè ho ha aplicat. Quan he pogut sí, a vegades, és clar, has d’acceptar agendes molt intenses. Però és important donar temps als cantants a desenvolupar-se i més si és té una veu gran. Falten mestres que ensenyin millor a cantar sul fiatto. Falta que els cantants siguin conscients del temps de descans, de reflexió i d’estudi. Tot va massa accelerat.
Vostè ha cantat la majoria de rols verdians i de Puccini. Quin rol li agradaria cantar que encara no ha afrontat?
Lohengrin, sens dubte! Però l’alemany és una llengua que em costa molt i és complexa de memoritzar. També m’agradaria fer més belcanto. De fet, quan vaig arribar a Europa ja volia cantar-ne però les oportunitats em van sortir amb títols com I vespri sicilianni, Manon Lescaut, etc. Per cert, aquests dos són dels rols més difícils que he cantat.
Tornarà a Sabadell?
Si em conviden i l’agenda ho permet, és clar. He trobat un grup i una companyia que fan una feina excel·lent. Tot el projecte de la FOC és realment engrescador perquè acosten l’òpera a un ventall de públic divers pel territori català. I això és molt important per mantenir viva l’òpera i crear nous públics. L’òpera és un espectacle fantàstic.
I la darrera i inevitable: Messi o Maradona?
No sóc molt futboler però Messi, sens dubte. Als 35 anys, i amb aquesta disciplina, tenacitat i a l’altíssim nivell amb què encara juga amb la seva tècnica i percepció de joc, el fan un cas únic. A més, és molt més exemplar per a les noves generacions que Maradona, que desgraciadament va prendre un camí d’autodestrucció terrible.
