Verdi: Il trovatore. Teatre de La faràndula de Sabadell. Dimecres, 26-4-2023.
Gustavo Porta (Manrico), Maribel Ortega (Leonora), Carlos Daza (Conte di Luna), Laura Vila (Azucena), Jeroboam Tejera (Ferrando), Maryla Melnychyn (Inés), Nacho Guzmán (Ruiz). Cor AAOS. OSV. Daniel Gil de Tejada, director musical. Carles Ortiz i Jordi Galobart, direcció d’escena.
La Fundació Òpera a Catalunya ha aixecat el teló de la darrera producció de la temporada amb Il trovatore, de Verdi. Un títol del cànon que, com Madamma Butterfly, fregarà el ple d’assistència en la majoria de funcions i obtindrà el reconeixement del públic.
Com de costum, Jordi Galobart i Carles Ortiz signen una producció que explica la història sense complicacions. Presenten diverses ambientacions (alguns canvis de decorats lents, però inevitables amb la tecnologia de la Faràndula) dotant de certa monumentalitat l’espai escènic i presentant l’estampa de conjunt en alguns quadres (en part, per la frontalitat del moviment). Per exemple, a l’escena dels gitanos, amb vestuari pseudogoyesc i el contrast lumínic en una obra en què els quatre actes pràcticament transcorren de nit. Cal destacar els meritoris ambients del concertant de l’acte II i del quadre de la presó.
Les intervencions fora d’escena de l’acte IV també quedaven ben solucionades, en la voluntat de fer-les visualment presents. No obstant això, alguns les preferim només audibles per mantenir-ne el suggestiu efecte espectral amb què Verdi genera un paisatge sonor distant de singular perspectiva acústica. D’altra banda, caldria dinamitzar les entrades i sortides d’escena del cor, així com coordinar la perfectible coreografia de l’acte III. Un cor que va signar una de les actuacions més rodones que se li recorda els darrers anys; especialment les veus masculines per a les que tan sovint hem reclamat reforços, tant a la franja greu com a l’aguda. Bravo.
L’elogi pel treball resolutiu és extensible als personatges secundaris: el Ferrando de Jeroboam Tejera, el Ruiz de Nacho Guzmán i la Inés de Mariya Melnychyn. El primer va resoldre el seu racconto amb matisos expressius, notable projecció vocal i dicció; la mezzosoprano va donar el punt just d’entitat escènica a un paper desagraït, fent-la present i intel·ligible vocalment. Voldríem escoltar-la en reptes majors per calibrar-ne les capacitats amb més exactitud.
Bona feina també la de la Simfònica del Vallès amb Daniel Gil de Tejada al capdavant en una actuació ben calibrada, amb experiència i aquell gust per Verdi que transmet el director valencià: encert en imprimir ritme i força al frenètic trio de l’acte I o al final de l’acte III, en equilibrar la complexitat rítmica i de textura del concertant de l’acte II i en acompanyar les veus amb ofici i intenció en les àries i duos.
Temperamental i traumatitzada, l’Azucena de Laura Vila va ser la més convincent dels protagonistes: un petit microcosmos de variabilitat emocional en deixos de nostàlgia i lirisme immersos en un predominant estat d’alienació i crispació, sense caure en la sobreactuació. Va cantar, a més, ajaguda durant bona part de la funció i fent gala d’un timbre carnós, fosc, solvent en tot el registre i en el cant di sbalzo. Excel·lent al duo amb Manrico.
Avalat per una bagatge internacional i una veu que deixa percebre recorregut, el tenor argentí Gustavo Porta actuava per primera vegada amb la FOC. Format a l’ombra de l’antiga escola italiana, manté uns mitjans adequats per al rol, encara que la col·locació d’algunes notes és massa variable. Després d’un inici fora d’escena encara molt tibant, va créixer buscant mitges veus, apianaments i convencent en els passatges agitats, els d’estil concitato i a l’acte III, que va resoldre amb la virilitat necessària sense manllevar els tant esperats Do de pit a “Di quella pira”.
Als seus braços va morir-hi la Leonora de Maribel Ortega. La seva és una veu desaprofitada. No hi ha tantes intèrprets a Espanya amb la solvència i mitjans que, tot i un inici desnerit com l’altre dia, acabin demostrant el domini d’un paper tan complex amb àries com “D’amor sull’alli rosee”: per l’exigència del belcantisme pur (mordentes, trinats, escales, cant sul fiatto i sfogatto) amb aguts potents i col·locats mai cridats ni calats. Altra cosa és si l’enfocament actoral sobrepassa l’estereotip.
Igualment satisfactori i ferm en la línia de cant, Carles Daza va encarnar el Comte de Lluna previsible: de centre corpori i enfosquit amb naturalitat, elegant, d’alenada ampla i matisat en expressió, sense appoggiature tramposes ni trencaments de frases llargues (trio acte I, escena de l’acte II i duo amb Leonora); però escènicament massa tebi. No transmet l’autoritat del personatge, malgrat el to seriós que li confegeix amb la gestualitat de sempre. A banda, massa sovint tendeix a mirar cap a baix.
I aquest és un problema endèmic de moltes produccions: la falta d’una direcció teatral de cantants eficaç. Quelcom que s’evidencia en la comparativa entre els casts, quan el títol és compartit amb l’Escola d’Òpera.
