“El que em mou és Sabadell i estar al costat de la gent”. Josep Escartín (Covadonga, 1962) es planteja tornar a ser síndic municipal de greuges de Sabadell. Va ser el primer sabadellenc a assumir el càrrec, una etapa que va durar dotze anys (2006-2018). Actualment, és director de Clients i Participació del grup Cassa, però sobretot se’l coneix per la seva petjada associativa en entitats i institucions de la ciutat: Atendis, ActuaVallès, Panteres Grogues, Parc Taulí, Joventut de la Faràndula de Sabadell, entre d’altres.
Va ser molt crític amb el govern quadripartit. Quina opinió té del primer mandat de Marta Farrés?
Quan ets síndic, has de ser equànime: vaig ser crític amb tots i també vaig dir les coses bones, tant amb el Govern de Manuel Bustos com el del quadripartit. Pel que fa a Marta Farrés, no tinc prou elements per poder-ho jutjar perquè he estat a la companyia d’aigües.
Doncs li pregunto la seva opinió com a ciutadà.
Hem viscut una pandèmia i una guerra i, malgrat tot, a Sabadell li va prou bé. Dit això, crec que hi ha elements a millorar, però tampoc em pertoca dir-ho a mi ara.
El 2019, deia que el nou Govern havia de ser empàtic, d’estar poc al despatx i molt al carrer i ser transparent de manera activa. Ho ha aconseguit?
No t’ho sabria dir, però en tot cas això és el que vol la gent. Els sabadellencs demanen algú que estigui al costat, que donis respostes als seus problemes. Un bon servidor públic ha d’estar més temps al carrer que al seu despatx. Un exemple de quan era síndic de Sabadell: no pot ser que un ciutadà es llevés cada dia a les quatre de matí perquè un veí havia posat l’aire condicionat. Com que ningú no ho havia comprovat, no se li donava la raó. Doncs jo em vaig plantar allà a les quatre del matí per comprovar-ho, i era cert.
Això no és paternalisme o populisme?
No és populisme. Els polítics han de trepitjar el carrer cada dia, no un cop cada quatre anys per les eleccions, i dir les coses com són: si es pot resoldre, es dona una solució; si no n’hi ha o no es té la raó, doncs s’explica. En tots els casos s’ha de donar una resposta.
Quan parla de transparència activa, a què es refereix? Les comissions de l’Ajuntament, on es decideix pràcticament tot, són a porta tancada. Només hi ha polítics.
Transparència, tota. El que fa l’Ajuntament ha de ser públic i com menys portes tancades hi hagi, millor. Hi ha alguna excepció, com penjar la declaració de béns dels regidors, que ho trobo com un cotilleo. Se li hauria de donar en un sobre al secretari en accedir i sortir del ple municipal i que fos ell qui comprovi el patrimoni que tens.
Va ser síndic de Sabadell durant dotze anys. Es planteja tornar a ser-ho?
M’agradaria tornar a ser síndic de la ciutat. Quan s’obri el procés, que crec que serà a partir de setembre, em plantejo presentar-m’hi. Tinc ganes de tornar-hi perquè sempre m’ha agradat el servei públic, però mai he volgut entrar en política, i això que he rebut ofertes de diferents partits!
I no les ha acceptades?
No. No m’identifico amb unes sigles i no m’he volgut significar mai. A banda… soc una mica desobedient, sap? No encaixaria amb la disciplina dels partits polítics.
Per ser escollit síndic necessita el suport de dos terços del ple municipal. S’ha posat en contacte amb els partits per tenir el seu suport?
M’he començat a moure i n’he parlat amb partits polítics i amb altres persones de la ciutat. De totes maneres, encara és d’hora per saber què votarà el ple perquè cal veure quants candidats i quins es presenten.
Entenc que té els vots de la majoria del PSC. Sense ells no hi ha candidatura que prosperi… Creu que l’encasellaran com a socialista?
No donem les coses per sabudes! No n’hi ha prou amb els catorze regidors del PSC. Per ser síndic, necessito 18 vots favorables del ple en primera votació, i 16 si és en segona votació, per tant, el suport del PSC i d’altres partits. Quan era síndic ja em van voler encasellar: primer amb Bustos, després amb ERC, amb Junts, amb tothom! No em preocupa. La feina es demostra fent-la.
Demanarà el suport de les entitats?
Imagina’t que es presenten quatre persones per ser síndic. Aleshores, què els diem, a les entitats? Que es posicionin? Volem significar les entitats, és això? Jo no ho faré. Demanar el suport de les entitats és posar-les en un compromís.
Per què ha de ser vostè i no un altre?
El síndic ha de conèixer la ciutat i trepitjar-la, ser pròxim, atendre els veïns i donar respostes. I sobretot: ha de ser valent per lidiar amb l’administració. Ha de tenir empatia i, de vegades, menjar-se gripaus a favor de la ciutadania. El síndic ha de tenir present que no té poder ni n’ha de tenir, el que el mou és la convicció. No ha de tenir mandra i ha de ser allà on toca quan sigui necessari.
Creu que la gent sap què fa i qui és el síndic de Sabadell?
Si preguntes a un ciutadà qui és el regidor de no sé què, tampoc sabrà qui és… Crec que el síndic és una figura que es coneix quan et fa falta.
Deixarà el seu càrrec de director de Clients i Participació de Cassa si assumeix la sindicatura?
Crec que el model actual, el d’Eva Abellan, és el bo: síndica de Sabadell amb dedicació exclusiva. Pensi que en la meva primera etapa vaig combinar la feina de la sindicatura amb Cassa i va ser una autèntica bogeria…
Costa d’arribar a la dada, però he trobat que la síndica cobra 50.000 euros bruts anuals. Creu que és molt? És poc? Demanarà un canvi si acaba en el càrrec?
El sou del síndic ha de ser públic i accessible. Considero que és un salari digne tenint en compte el que cobren els regidors i els funcionaris de l’Ajuntament. No m’apujaria el sou en un moment econòmic com el que tenim per a les famílies i, en tot cas, no hauria de ser jo qui digués quant ha de cobrar el síndic.
Una de les principals queixes ciutadanes a l’actual síndica és el temps d’espera per obtenir resposta de l’Ajuntament. Què s’ha de canviar?
És una queixa recurrent, que no s’ha resolt tot i els canvis de govern. L’administració acostuma a ser lenta perquè no es posa en el lloc de la ciutadania. Entenc que hi ha molta feina, però no pot ser que hi hagi tantes diferències entre drets i obligacions. Si no pagues un impost, no triguen ni un minut a posar-te un recàrrec ràpid. En canvi, quan necessites que t’atenguin, no et contesten.
És una persona molt vinculada a les entitats socials (Atendis, ActuaVallès, entre d’altres). Creu que les administracions, sigui estat, Generalitat o els ajuntaments, fan prou?
Les entitats socials fan la feina que no fan les administracions. Per això, el mínim que poden fer és garantir que puguin subsistir amb dignitat, haurien d’estar més ben tractades i posar-se en el seu lloc. I si un dia pleguen totes? Com s’ho farien les administracions per assumir tot el que fan? Les entitats fan una gran feina i, a sobre, avancen els diners. No pot ser, i les lleis no poden ser una excusa. S’hauria de practicar molt més l’equitat.
Ha estat a ActuaVallès i a les Panteres Grogues, dues entitats molt vinculades als drets LGTBIQ+. És obertament homosexual. Com veu la situació del col·lectiu ara i en un futur proper, en què PP i Vox podrien governar?
No podem anar enrere en termes de drets. Els drets no són dels col·lectius, són inherents a la persona. Malauradament, hem hagut de posar etiquetes: drets LGTBIQ+, drets de la dona… però tot això no caldria! Hi ha coses que no són discutibles! La violència contra les dones és pur masclisme, una salvatjada, i no es pot maquillar. A les dones se les mata per ser dones. És obvi, com ho és que un gai, una lesbiana o una persona trans pugui casar-se amb qui vulgui i adoptar…
Hi ha força consens, però també el risc de fer marxa enrere.
Avui, dos homes poden anar agafats de la mà per la Rambla i ningú diu res. Ha costat molt aconseguir-ho i ara que som aquí, tirarem enrere? Recordo que quan estava a ActuaVallès, vaig preguntar a uns pares si volien anar a veure el seu fill, que s’estava morint de sida. Sap què em van dir? “Ve a buscar diners?”. I jo “no”, i hi vaig insistir. “El meu fill va morir fa molts anys”, em van deixar anar. Això és el que volem?
La ultradreta ha anunciat que si governa derogarà la llei trans i els ‘chiringuitos’ LGTBIQ+.
No existeixen aquests chiringuitos ni la llei trans és una bajanada. Responen a unes realitats i, de fet, crec que fem curt pel que fa a drets. Quantes persones trans troben feina a la primera? Costa moltíssim. Per cert! Les polítiques que defensen aquestes idees millor que no facin campanya pels seus… Perquè si acaben guanyant, es quedaran a casa fregant els plats.
