Entre Tarruella i l’Estartit, hi ha un bocí de Sabadell. El veïnat de Les Dunes, ara amb més d’un centenar de cases on algunes famílies viuen tot l’any. Però el terreny havia estat només un parell de vinyes velles, pins i sorra fins que el 1963 hi van arribar a estiuejar-hi tres famílies de la Creu Alta, curiosament per iniciativa d’un empresari terrassenc. Una d’elles era la del periodista Manel Camps Bosser, que hi va espetegar quan només tenia 6 anys, desconeixia el mar i els seus estius eren de berenars de pa, vi i sucre a Monistrol de Calders. Res semblant a aquell paratge empordanès per descobrir, on –cita el poeta– “tot estava per fer i tot era possible”. Va quedar enamorat per sempre d’aquells cels i capvespres.
Aquella zona de la Costa Brava que era a tres hores amb cotxe de Sabadell, a més, prometia aventures. Estava plena de funcionaris nord-americans, perquè a l’Estartit hi havia l’antiga base militar de Loran. Els recs del Ter eren perfectes per a passar-hi la tarda pescant-hi. Arribaven els primers turistes i obrien les primeres discoteques, que també eren perfectes per a pescar-hi. El mar, sense edificis pel mig, era a quatre passes des de tot arreu. S’hi construïa algun hotelet, ideat per pagesos i pescadors amb mentalitat emprenedora.
El llibre Els estius d’or, escrit per Camps Bosser, recull la memòria, la nostàlgia i anècdotes d’aquest cosmos empordanès que va viure durant la infantesa i l’adolescència, entre 1964 i 1979. Hi ha el ganxo sabadellenc que explica com va néixer i créixer el veïnat de Les Dunes. Aquells estiuejants precursors van quedar fascinats per la parla empordanesa, van quedar horroritzats per les plagues de mosquits, que no eren omnipresents com ara, i es van sorprendre pel vent. “A Sabadell ningú se’n preocupava, del vent. Allà tothom sabia si era garbí, tramuntana, gregal o mestral. Als pagesos perquè els fotia la collita enlaire, els pescadors perquè no els permetia sortir a mar”.
/ Aina Torres
I també hi ha un esquer estartidenc i tarruellenc –en empordanès, Torroella és Tarruella, tal com remarca Camps– per testimoniar un passat perdut “amb petites investigacions” sobre càmpings, hostals i discoteques. Una trentena de fotos en blanc i negre acompanyen el text, que no deixen de ser imatges de paisatges escrits.
“És un calaix de sastre de records, historietes, peripècies… Però també amb un contrapunt útil, ja que està farcit de documentació”, explica el periodista, que ha entrevistat famílies que van ser part de la transformació de la zona. Més enllà del paisatge feliç, el llibre és un acte activista perquè els estius d’or no es perdin en la memòria. “Tota la història del turisme a l’Estartit no està escrita. Ningú l’ha explicada en profunditat”, alerta.
I al final de les 200 pàgines del llibre, estructurat en 15 capítols, hi ha un epíleg “un pèl reivindicatiu” sobre com “l’ambició” desmesurada “ha destrossat la Costa Brava”.
/ Aina Torres
