Als 4 anys d’edat, la Mia Duran va descobrir la gimnàstica artística. Un esport sacrificat i molt espectacular a la vista que va conèixer gairebé per casualitat. “Sempre passàvem per davant del Gimnàs Llenas i a la Mia li agradava molt mirar la gimnàstica per les finestres, que sempre les tenien obertes. Quan vam proposar-li practicar algun esport ho va tenir clar”, explica la seva mare, la Sandra Torreras. Amb el tancament del mític gimnàs, una part de l’equip tècnic de l’entitat va obrir el Sabadell Gimnàstic Club, on la Mia va seguir el seu creixement fins fa pocs mesos, quan va decidir marxar al seu club actual, el Gràcia Gimnàstic Club de Barcelona. “Sempre ha tingut la mateixa entrenadora i nosaltres teníem clar que volíem continuar amb ella. Per circumstàncies va haver de marxar del Sabadell Gimnàstic Club i vam decidir que també havíem de fer el pas”.
Ja l’any passat, la Mia va aconseguir la tercera posició al campionat català i, aquesta temporada, ha continuat amb el seu creixement i s’ha proclamat campiona de Catalunya en la categoria Via Olímpica, la més complicada del circuit. “Al principi no t’ho esperes, però quan veus que va assolint podis comences a anar a les competicions amb unes expectatives diferents. És una alegria, però sempre li diem que el més important és que ho gaudeixi”, diu la mare. Després de proclamar-se campiona catalana, la jove gimnasta sabadellenca va poder participar per primer cop al Campionat d’Espanya, obtenint un meritori tercer lloc. “Si bé és cert que la majoria dels clubs que participen en el campionat estatal són catalans, l’ambient i la infraestructura és diferent. Fa una sensació més professional i també dona l’oportunitat de conèixer gimnastes de tot el panorama nacional”, expliquen la Mia i la Sandra.
Treballar la fortalesa mental
Tot i tenir només 9 anys, en un esport on l’etapa de maduració es compleix abans de la majoria d’edat, el sacrifici i esforç és màxim. La Mia Duran entrena 16 hores setmanals i des de ben petites el factor mental juga un paper cabdal en la preparació i la competició. “Ja des de l’etapa d’iniciació t’ensenyen a gestionar els bloquejos i el factor psicològic. És un esport molt sacrificat i l’autoexigència pot jugar una mala passada en algun moment, però crec que això també ajuda a treballar i gestionar molt més l’apartat mental”, reflexionen.
Amb tots aquests aspectes com a condicionants, la promoció i aposta per a aquest esport és mínima. “És una disciplina que no té gaire reconeixement ni valoració a nivell mediàtic i institucional. La dificultat i l’esforç que suposa és més gran que en altres tipus d’esports que després es tenen en major consideració. Crec que és important posar en context com de difícil és arribar i la gran dedicació que suposa des de petites”, conclou la Sandra Torreras.
