Guillem Solé (1979) dorm quan li sona el telèfon. L’entrevistador el desperta abruptament a les 13.18 h. El dia abans, Buhos ha actuat com a cap de cartell al festival Acústica de Figueres davant de milers de persones eufòriques. La nit es va allargar fins a primera hora del matí. Aquesta tarda, encara tindrà energia per “fer el hooligan” a la grada d’un partit amistós del Calafell d’hoquei patins i, a la nit, tocarà un altre concert, a Torredembarra. I l’endemà, un altre, a les Borges Blanques. El quart dia seguit d’actuació serà diumenge, a la Festa Major de Sabadell. “Espero estar bé de salut, a veure si ens aguanta. Però que vingui tothom, perquè ho rebentarem, ho donarem tot. Sempre que és l’últim de quatre seguits, prems el gas fins al fons. Serà el més bèstia”, anticipa.
Quin ritme que porteu…
Sempre pensem: ‘aquest any serà més tranquil’. Però després arriba juliol , agost, quatre concerts seguits… Estem tot el dia descansant per donar el màxim actuant de nit. De dia ens sembla que no ho podrem fer, però després ens trobem tots per sopar, estem un parell d’hores plegats i ens tornem a enxixar.
Vau començar fa setze anys. Abans d’arribar tan amunt, ha estat una cursa de fons?
Quan vam començar, érem els més jovenets, i ara som els més puretes! Pel mig, hi ha hagut 1.600 concerts. És molt boig. No ens ho prenem com una cursa de fons, no tinc aquesta sensació, perquè fem el que ens agrada. És molt bonic, hi ha il·lusió i la gent respon: 450.000 oients mensuals [a Spotify] són quatre Camps Nous! És que és molt boig… Quan vam començar no ens preocupava no estar a dalt, perquè som un grup que sempre hem fet passos endavant.
‘Serà perquè t’estimo’ és un gir a l’electrònica. És estrany que un grup explori tants gèneres com Buhos, que vau començar sent molt alternatius.
Sí, sí! A les primeres maquetes hi havia ska, mestissatge, rock festiu, punk… Però si sempre fas el mateix, com passa a les feines, t’avorreixes. Ens divertim fent la nostra música, que sempre ha tingut un punt festiu, alegre, esperançador, reivindicatiu… Hem fet tot el que ens ha passat per davant i ens hi hem sentit còmodes. Trap no, per exemple. Per nosaltres, la música és l’excusa per comunicar una manera de viure, des de l’optimisme, i això queda reflectit en l’esperit de les cançons. Quan ens ajuntem, som nens grans que van de colònies. Avui he arribat a les 7.30 h… No sabem anar a un concert i no donar-ho tot i no acabar abraçats. Hem arribat fins aquí perquè el que fem és molt de veritat.
Com sorgeix la col·laboració amb Víctor i Juan Magan a ‘El Món de la veritat’?
Doncs amb el Víctor ens coneixíem i fèiem la conya que havíem de fer una cançó amb el Juan. No la trobàvem fins que va sortir El món de veritat, i vam dir: ‘eh, és per ell!’. Vam anar de festa, vam sintonitzar, ens ho vam passar molt bé i ens va dir que l’endemà ens ho gravava.
T’agrada molt la festa, oi?
Sí, abans sortia cada dia. Ara, tres o quatre dies a la setmana. Perquè tinc fills i, ho vulguis o no, ja no ho puc fer tant. Amb ells, tinc la sort de poder conciliar molt bé la meva feina. De setembre a juny, els porto i els vaig a buscar al col·le, els faig el dinar, els acompanyo a música. M’hi dedico a fons, puc estar per ells. Però ells ja saben quan el papa dorm. Si algú toca el timbre, fan shhht. Protegeixen el meu descans.
Com és el vostre procés de creació de cançons?
Sempre faig jo les lletres i quan se me n’acudeix una de xula, busco un col·lega, el millor aliat musical. La majoria de les vegades és el guitarrista Jaume Nin, a vegades el Klaus, de Stay Homas…
Què us va fer adoptar el català majoritàriament?
Sempre havíem barrejat. Si estic als Països Catalans, parlo en català. Si estic a Espanya, català i castellà. I si és a fora, en català, castellà i anglès. Soc independentista, però la llengua castellana és una riquesa, l’estimo. No soc bel·ligerant. Només vull que em respectin la meva llengua, que és el català. Ara que tenim el govern espanyol agafat pels ous, lluitaria perquè tots els nens a les escoles parlin i estimin el català. El català al Congrés i a Europa? Me la sua! Sembla que juguin al triler… Abans que es parli a totes les escoles. Hem d’integrar milers de persones en la llengua i en la tradició, tenim feina.
Ho comentava perquè força cançons eren en castellà, sobretot a l’inici.
La meva iaia era de Jaén, el meu iaio de Logronyo. Soc bastant xarnego, a casa sempre s’han parlat les dues llengües. Per una banda, tots catalans, per l’altra, tots de fora. Em surt fàcil comunicar-me amb les dues llengües, les he mamat des de sempre. I igual que la meva mare i els meus avis en van aprendre, em mola que la gent l’aprengui.
En aquesta gira passeu per ciutats europees. Teniu fans al Vell Continent?
Publicàvem l’agenda de concerts i ens deien: per què no veniu a Londres? I a Holanda? I a Milà? Sempre hi ha catalans arreu. I vam dir: ‘Per què no anem cap allà?’ No ens importava que fossin 40 persones per concert, perquè tenim molta il·lusió. Però s’estan venent moltes més entrades. Hi ha catalans d’allà que hi aniran, altres s’han agafat un vol i un hotel… Seran bolos molt guapos. Ho estem petant a Madrid, Saragossa i Bilbao, però no ens esperàvem que a aquests llocs també.
