No és estany creuar-se’l pel Rodal, recorrent senders i corriols, acompanyat d’altres amants del muntanyisme. Manolo Barcia, natural de Fuentes de Andalucia, va arribar a la ciutat amb dotze anys, de la mà dels seus pares, buscant un futur més pròsper. “Aleshores el meu pare treballava a Alemanya, i en unes vacances va passar per Barcelona, a veure uns amics. Això va canviar el meu destí, si no ara estaria parlant alemany”, explica.
La seva arribada a la ciutat, al barri de Can Deu, va ser un xoc d’emocions: de passar de la campiña sevillana, a viure a les portes del Rodal de Sabadell, amb la Mola ben present. “Venia d’una zona molt plana, i jo no sabia que a on anava a viure hi havia muntanyes”, recorda, mentre afegeix que “partir d’aleshores, amb catorze i quinze anys, sempre que podia anava d’excursió amb amics per descobrir els cims més propers a casa”. Funcionari de professió, abans d’un pas fugaç per la indústria tèxtil sabadellenca, Barcia va ser un dels impulsors de la secció Senders de la Unió Excursionista de Sabadell, ara fa trenta-cinc anys, i un dels organitzadors de les travesses Sabadell-França i Sabadell-País Valencià, de finals de la dècada dels vuitanta.
Montserrat ‘Rat’ Ferrer i Manolo Barcia, practicant la marxa nòrdica, al parc de Catalunya, en una imatge d’arxiu / V. CASTILLO / LL. CLOTET
Ara, Manolo Barcia és membre d’un grup de la Unió Excursionista de Sabadell, amants de la muntanya, que ha ajudat a formar (i a gaudir) en la tècnica de la marxa nòrdica a persones cegues i amb baixa visió. “El que reps per part seva és inexplicable. Som persones que compartim la mateixa estima per la muntanya, però que sense la nostra ajuda no podrien viure el plaer que se sent quan ets a la muntanya”, assegura. Recentment, Barcia i d’altres membres de la UES han guiat fins al Pedraforca i el Puigmal persones amb baixa visió. “La inclusivitat és una cosa que no hauria de sorprendre a ningú. S’ha de normalitzar, encara més. Són persones amb altres capacitats, que amb un cop de mà poden, també, viure experiències igual fascinants”. De cara a un futur, del que desitja que no sigui molt llunyà, espera que l’ajut altruista de membres de la UES creixi per ampliar el ventall per a persones amb mobilitat reduïda. “Seria un pas més, que permetria apropar aquest col·lectiu a la muntanya”.
