La rapera, activista i feminista Yezli Mic és membre del col·lectiu Hip Hop Femenino El Salvador, la primera organització de dones raperes del país, fundada el 2015. A través de la música i altres espais, busquen conscienciar sobre els drets humans i les diferents formes de violència contra les dones, utilitzant el hip-hop com a eina d’activisme.
Què has vingut a fer a casa nostra?
La gira se centra en tallers i xerrades en centres escolars per posar en context la situació que es viu a El Salvador. Tots els activistes que formem part del projecte ens enfoquem a explicar les realitats del nostre país.
Com va ser la teva infantesa i adolescència a El Salvador?
Vaig començar al món del rap amb 14 anys, com qualsevol altra nena, cantant sobre amor, desamor… El 2016 em vaig posar en contacte amb organitzacions i va servir per adonar-me de tot el que com a dones vivíem al país. Coneixia la violència, però no més enllà: els drets que se’ns estaven violant; com es normalitzava que dones per avortaments espontanis estiguessin a la presó; com hi ha dones pagant 30 anys de condemna; com el fet de ser dona ens criminalitza. Teníem la veu. Però faltava el missatge. Llavors vam prendre la iniciativa, perquè el que necessitem com a societat és escoltar.
En quin moment prens consciència del teu activisme?
La cultura hip-hop està molt dominada per homes i des d’un principi, t’acostumes a integrar-te com una espècie de comparsa. Fer-ho perquè m’agradava era trencar una barrera. Una manera de dir no: aquest lloc és meu i no haig de donar cap oportunitat a ningú altre per ser aquí! Al 2016 ens vam rebel·lar totes les raperes.
Va ser el naixement de Hip Hop Femení.
Va ser una reunió entre artistes en què ens vam adonar que compartíem les mateixes problemàtiques. Ens vam veure per primer cop i no érem amigues. La cultura s’havia encarregat de fer-nos veure com a competència. Per a nosaltres va ser crear un grup, fer-nos companyes i trencar tots aquells micromasclismes que ens havien integrat. Això ens va posar en contra molta gent, i ens va tancar molts espais. Però va servir per crear un espai comú. El comportament dels rapers fa que molts cops les dones escapin. No són espais segurs. La nostra resistència va ser com una revolució, l’inici d’un empoderament molt bonic i conèixer coses que fins aleshores ignoràvem.
Tot plegat, és un entorn masculinitzat.
El règim actual et criminalitza pel fet de ser jove, pobre i no tenir les possibilitats de viure en una zona privilegiada. Existeix una persecució per part de les autoritats. A nosaltres, que ens dediquem a treballar als carrers. Hi ha artistes empresonats i es normalitza que vinguin i s’enduguin un artista. És un règim que vol transmetre una sensació de seguretat, però és falsa. Els militars estan als carrers, assetgen dones, nenes… Com poden dir que és un país segur si els militars no actuen d’una manera que no sigui a través de la violència? Aquestes coses no les puc parlar al meu país i existeix por de rebel·lar-se contra tot això. Què passa en les comunitats pobres? Què passa amb les dones que vivim a diari l’assetjament? Amb les dones que estan tenint fills a les presons? No hi ha una salut digna. Com ho denunciem com a artistes?
Has tingut por?
Sí. Fins i tot m’han advertit que tingués por del que puc dir aquí, perquè les notícies poden arribar allà [El Salvador]. Jo hauré de tornar. I em toca viure amb aquesta por. He d’estar preparada per a qualsevol cosa que pugui passar.
Què has trobat aquí durant aquests dies?
Veus com a alguns joves no els importa del tot el que passa fora del seu país. També veus l’empatia d’altres que volen informar-se. Sempre dic que els drets no són garantits. Han estat conquerits. Com a joves, cal saber com hem arribat a on estem ara. La nostra estada serveix per ensenyar què passa quan no es prenen bones decisions. Que existeixen aquests retrocessos.
Quin paper veus de les societats avançades davant la situació que narres del teu país?
Per a mi, és molt trist i també molt fort que siguem els activistes qui vinguin i posin en context el que es viu a El Salvador. De vegades, sembla que només portem males notícies. Jo voldria compartir el que es diu allà, que és un país segur i que han millorat les coses. Però no és així. Les dones a El Salvador estem sobrevivint, intentant canviar el sistema. I no ens estan escoltant. Fa mal el veure com està el nostre país. I voler-ho canviar des de la meva posició, que no és molt. Però sempre dic, no canviarem la realitat si no canviem nosaltres. Al final, és una tasca personal. Només espero servir d’exemple i motivació. Consciència i empatia.
Com veus el futur?
Molts cops he dit que ja no volia fer més això. Que em dedicaria a treballar. Però sempre que penso així, passa alguna cosa i em fa veure que no em puc quedar de braços plegats. M’ho prenc com una lluita personal. Vull un canvi per a mi i per a la societat salvadorenya. L’art em serveix per canalitzar el que sento, les frustracions, l’enuig, però també les alegries. Només espero que la vida em permeti lluitar i gaudir del canvi que esperem.
És una reflexió dura.
Si volgués un canvi, marxaria a un altre país. Però què passa amb totes les nenes de El Salvador? Què passa amb la meva neboda? Amb la meva família?
