Els professionals del Sistema d’Emergències Mèdiques emmagatzemen situacions mortals on han hagut d’intervenir sota un intens estrès: des d’incendis d’habitatges fins a accidents de carretera múltiples, passant per rescats complicats en què han estat hores i hores al costat de la víctima. A vegades, en recorden una imatge dolorosa, una olor forta o un so molt concret. “Era un nen de pocs mesos. Ens el vam trobar blau, no respirava. Ràpidament vam fer-li el massatge i, per fi, va començar a plorar. Va ser un so celestial”, rememora sense poder amagar-se les emocions a flor de pell el metge Carlos Verdejo, que fa més de 18 anys que “regalima adrenalina quan sent una sirena” en el cos sanitari d’emergències.
Perquè els professionals que salven vides a bord d’una ambulància cuidin la població, abans han de cuidar-se ells. Especialment, en salut mental. “El primer pas és parlar-ho”, defensa Verdejo. Ho comenta a davant dels seus companys a la base que el SEM té al Taulí. Hi estan d’acord, tot i que, malgrat que són una família, admeten que els costa parlar entre ells d’emocions. “A la base, sempre parlem de les intervencions que hem viscut: què hem fet, com hem treballat i què podem millorar. Però és més difícil parlar d’emocions”, assenyala el tècnic d’emergències Marcelo Cuartero.
Fa més de 18 anys que el metge Carlos Verdejo treballa al SEM / VÍCTOR CASTILLO
Per això, és imprescindible la Unitat de Suport i Atenció Psicològica (USAP) del SEM. Les 24 hores del dia, els 365 dies a l’any. És un servei en vies de potenciació per donar suport emocional a professionals perquè tinguin autocura, per fer exercicis de desactivació fisiològica per “desactivar-se” després d’un servei o, entre altres, per gestionar possibles sensacions d’abatiment després de rebre estímuls molt forts.
“Segur que tots duem moltes coses a sobre i no en som conscients”, diu l’infermer del SEM Juan Miguel Moreno, que en el seu temps lliure competeix a triatlons d’arreu de Catalunya. “Tenim protocols i molta formació, però inevitablement són situacions de molt estrès. A la gent que comença, els dic que les coses s’han de parlar”, referma.
Estan preparats per tot, però continuen havent-hi situacions del tot imprevisibles. Moreno recorda una intervenció especialment tensa en què va atendre una nena que en una baralla entre dues famílies havia estat ferida lleu per una bala. Aquell dia, el pare de la menor d’edat va amenaçar-lo de mort i va coaccionar l’ambulància.
A l’esquerra, el sotscap territorial de la regió Metropolitana Nord, Francisco A. Tébar Escribano, amb l’equip a la base / VÍCTOR CASTILLO
El metge Carlos Verdejo insisteix en la importància de demanar ajuda just després d’una experiència impactant: “Se t’apareix una imatge al cap uns dies després. En canvi, si ho tractes durant les primeres hores, pots evitar que es converteixi en un trauma”.
Massa desconeixement, encara
Alguna vegada heu vist circular una ambulància amb els llums d’emergències i heu pensat que anava massa lenta? O heu presenciat que, un cop arribava en el lloc de l’accident, i amb la víctima a l’interior del vehicle, trigava massa a fer via cap a l’hospital? Doncs són situacions totalment justificades, encara que puguin sobtar si s’observen des del desconeixement.
“La nostra feina és arribar els primers, encara que suposi posar en perill la nostra vida”, explica Verdejo. Això no ha canviat mai. Però sí que ha evolucionat molt el protocol d’actuació del SEM. Abans calia dur el pacient com més aviat millor a l’hospital, ara les ambulàncies estan equipades amb recursos tan sofisticats que poden guanyar minuts vitals començant a atendre la víctima al lloc dels fets.
Les ambulàncies del SEM estan equipades amb “alta tecnologia” / VÍCTOR CASTILLO
Són unitats medicalitzades “amb alta tecnologia”, referma el sotscap territorial de la regió Metropolitana Nord del SEM, Francisco A. Tébar Escribano. “No es coneix prou bé què duem a dins de l’ambulància fins que es necessita. Fins i tot, ens demanen realitzar transports d’alta complexitat entre hospitals amb circulació extracorpòria”, afegeix. És a dir, amb una màquina que fa les funcions bàsiques del cor i els pulmons.
Fins i tot, hi ha ambulàncies amb equips més avançats que els que trobarien en alguns centres mèdics. “Els primers minuts són fonamentals. La base no és traslladar el pacient ràpidament, sinó començar un tractament perquè no perdi opcions de continuar sent la mateixa persona que abans de l’accident”. I en alguns casos en què el pacient ja ha començat a ser tractat, l’ambulància ha de circular a una velocitat determinada perquè no s’alterin les seves constants vitals, per això els tècnics al volant no poden córrer més.
