Obres Mozart i Rameau
GIO Symphonia. Francesc Prat, direcció.
Teatre Principal de Sabadell. 15-12-23.
El darrer concert d’aquest 2023 al Teatre Principal organitzat per Joventuts Musicals de Sabadell va convocar a un públic força nombrós -que també va ubicar-se al primer pis,- a una nova visita de la GIO Symphonia, dirigida per Francesc Prat. Un concert, recordem-ho, que també participava dels actes de La Marató de TV3 d’enguany com va exposar la presidenta de l’entitat, Joana Soler.
Amb el tarannà desenfadat i sorneguer que el caracteritza, el músic català va presentar una vetllada que, com en anteriors visites de la formació gironina, va sorprendre per un cert caire subversiu del format de concert tradicional. En primer lloc per l’escenificació de Prats picant i marcant la pulsació amb un bastó a la manera antiga, com Lully. Fet que justificava l’entrada dels músics (violins, violes i fustes) des del fons de la sala, al ritme de la “Marxa cerimonial dels turcs” pertanyent a El burgès gentilhome escrita pel compositor italo-francès i apoderat al servei de Lluis XIV. La mateixa peça com a sortida desfilada de sortida, va tancar el concert.
Un altre element d’una lleugera subversititat va raure en la interpretació dels músics dempeus –excepte la corda greu i la percussió-. Quelcom vist en altres formacions com l’OSV o Vespres d’Arnadí, entre altres durant els darrers lustres però que sempre genera un impacte visual que reforça l’atenció de l’espectador.
En darrer lloc, el concert va ser atractiu per la inclusió de diversos números d’un ballet barroc com Les indes galants de Rameau, que aplaudim per la possibilitat d’oferir un repertori menys freqüent; tot i enyorar-hi un ventall de colors i un sentit més espurnejant, encara que els resultats globals no van pecar de vigor ni energia ni cohesió, accentuant el caràcter rítmic de cada dansa (incloses les cadenes a la dansa dels “esclaus africans”).
Però més enllà de les virtuts sonores del conjunt i la gestualitat de Prat en les indicacions estrictament musicals, el destacable és la capacitat endògena i l’expressivitat corporal que Prat trasllueix sobre el mapa conceptual i constructiu de les peces. És a dir, veure reforça molt la comprensió de les intencions, la lògica i la dialèctica interna dels fragments. Quelcom que va ser molt evidentment en la combinació dels pizzicatti amb les timbales a la Marcia, o en la llibertat concedida al Trio del Minuet per a que les treus veus dialoguessin amb autonomia a la Serenata Notturna K. 239. I molt específicament al Rondó on es comprenia no només la macroestructura si no la microestructura del fragment, realçant la llibertat un improvisadora que Mozart deixa al primer violí, al segon, al violoncel i a la timbala en petits solos juganers abans de cada retorn de la tornada musical.
Atès l’èxit reiterat en les seves visites sabadellenques de les darreres tres temporades, els esperem el curs. I si pot ser, amb el Septimini Op. 20 de Beethoven que poques vegades hem pogut escoltar en directe, oo amb alguna redescoberta catalana, millor. Per exemple, les Impressions simfòniques de Juli Garreta.
Ver esta publicación en Instagram
