A més de mil quilòmetres va trobar el Centre d’Esports el nou director esportiu. Carlos Rosende és nascut a la Corunya (1988) i ha tingut una peculiar trajectòria en el món del futbol fins a arribar als despatxos. Intentem descobrir la transformació de la seva passió per la pilota d’ençà que jugava com a qualsevol nen a l’escola.
Era un bon futbolista? Deien que tenia un bon nivell. Vaig jugar a categories inferiors de clubs gallecs com el Victoria, Ural, Orilla Mar o Montañeros fins a categoria juvenil. Fins i tot em van preseleccionar per anar a un torneig de Brunete que organitzava el José Ramón de la Morena. Va arribar un moment que havia de decidir continuar en algun equip de Tercera Divisió per exemple o estudiar i em vaig decantar per la segona opció. Estic llicenciat en Administració i direcció d’empreses. A mi m’agradava molt l’esport i el futbol, però no veia la via per entrar en aquest món.
Ho va fer a través de la via periodística i amb influència del sabadellenc Áxel Torres. Amb ell ens havíem conegut abans, quan jo encara estava estudiant la carrera. Va ser una figura important en la meva vida i tinc un gran record del projecte Marcador internacional a Ràdio Marca. De fet, em vaig veure col·laborant en diferents mitjans. Allò també va coincidir amb unes pràctiques a l’auditora Deloitte que m’ofereix un lloc de feina. Havia de tornar a decidir i aquesta vegada vaig veure clar que volia orientar la meva vida cap al tema futbolístic.
I de sobte apareix el Deportivo. Em van demanar si podia col·laborar des de fora, veient partits i jugadors. Però abans del play-off a Primera -el Deportivo no puja per un gol a Mallorca- em truca Carmelo del Pozo per entrar a la secretaria tècnica i ser el responsable de captació del planter. De fet, aquí comença el meu recorregut de dedicació professional al futbol. Els resultats a la Base són positius i el Depor em proposa pujar un esglaó per reorganitzar l’estructura del primer equip, la secretaria tècnica, l’staff, en una situació molt complicada. S’havia aplicat un ERO i el repte era fer una plantilla nova. Va ser un màster futbolístic. S’havia de començar des de zero.
Tot i això, freguen el desitjat retorn a Segona A. L’Albacete es creua en el camí. Vam fitxar d’entrenador Borja Jiménez (ara líder amb el Leganés) i malgrat que el club patia moltes limitacions econòmiques pel tema de l’ERO, es va fer una bona temporada. Va faltar culminar-la amb l’ascens que va escapar-se dues vegades: durant els 90 minuts i la pròrroga davant l’Albacete a casa. Va ser una experiència molt dura perquè tens la sensació d’haver fet moltes coses bé i no arriba la recompensa. El Deportivo ha patit diferents desgràcies d’aquesta magnitud en la seva història. Per sort, té un gran suport social i en els moments dolents l’afició encara es bolca més.
/ Lluís Franco
Durant la següent temporada es produeix el relleu a la banqueta i arriba Óscar Cano. Tot semblava anar bé, però és destituït quan faltaven dues jornades en situació de play-off. Què va passar? Era un grup d’una altíssima exigència amb l’Alcorcón, Castilla o Racing de Ferrol. A Riazor va ser un equip molt fiable, però a fora costava més. Després de perdre gairebé totes les opcions de ser campions al Ferrol, el club pren una decisió dràstica i unilateral: destituir a Óscar. La secretaria tècnica no és partícip i jo poso el meu càrrec a disposició. Era el més sa per a la meva carrera professional i també pel club. No podia continuar i vam separar els camins. Li estic molt agraït al Deportivo i no tinc cap retret. La relació continua sent molt bona i ara ho he pogut comprovar amb el suport que he rebut amb la mort de la meva mare. I segur que serà molt especial per a mi el partit que el Sabadell jugarà a Riazor el 17 de març. El meu record és excel·lent.
Deixa un club històric amb moltes urgències i ve a un altre històric com el Centre d’Esports en una situació crítica. També va influir l’Àxel? Suposo que va parlar bé de mi i jo mantinc una gran relació amb l’Àxel, però ell va voler quedar en un segon pla en les negociacions. De fet, em van trucar Bruno Batlle i el president Pau Morilla-Giner. Parlem diverses vegades a través de videoconferències i anem avançant. Per la meva obligació jo havia vist gairebé tots els partits del Sabadell. Fins i tot vaig estar a la Nova Creu Alta contra Osasuna Promesas, amb el gol de Manel a l’últim minut, i al Toralin, on va jugar un bon partit. Tenia una idea clara dels problemes i les possibles solucions.
Va posar alguna condició innegociable? Des d’un primer moment els vaig explicar que es podien canviar coses del dia a dia, però era primordial anar al mercat d’hivern. No ens podíem enganyar i vam ser honestos. Si m’haguessin plantejat fer només un parell de moviments, jo no estaria aquí.
Sempre va tenir Óscar Cano com a primera opció per la banqueta? Primer de tot, volia parlar amb els jugadors i l’staff tècnic d’aquell moment amb Gerard Bofill al capdavant. No es poden prendre decisions a mil quilòmetres. Penso que Bofill és un bon entrenador, veu bé el futbol i pot tenir un gran futur. El problema era més de mentalitat. L’equip acumulava 7 derrotes consecutives i això suposa un desgast enorme i també una pèrdua de confiança. El jugador veu que li costa tot i en aquestes circumstàncies l’entrenador tendeix a prendre decisions cada vegada més arriscades que agreugen la situació. Per un exercici de responsabilitat calia fer un canvi. Conec molt bé a l’Óscar i era la primera opció, però n’hi havia d’altres per si ell em deia que no. Va fer un gran pas acceptant el repte. No és fàcil sortir del Deportivo i anar a un equip cuer amb el seu currículum. Ell va creure en mi i també va notar el suport total del club. Penso que és un gran entrenador i, sobretot, un gran gestor de persones. És molt proper als jugadors, sap entendre les seves sensibilitats.
Per cert, quan apareix a escena el controvertit grup dels italians per comprar el club, tenen dubtes? En l’àmbit personal intentes aïllar-te de tot i focalitzar l’esforç en les coses que pots controlar. També soc conscient que en el futbol actual es viu en una permanent incertesa, pels resultats i també perquè en qualsevol moment un club pot canviar de propietat. Però tampoc pots viure d’esquena a la realitat i allò afectava a tota l’estructura del club, com jugadors, treballadors… La incertesa va traslladar-se obertament just hores abans d’afrontar un partit, contra el Tarazona, que era fonamental. En cas de perdre, podíem caure a una distància d’11 punts. L’equip va fer un esforç enorme i aquell dia el club, amb la seva decisió, va reenganxar-se a l’autèntic objectiu de la permanència.
/ Lluís Franco
Mai s’havien vist 13 moviments en un mercat d’hivern. Què és més difícil, fer fora un jugador o fitxar quan estàs en descens? D’entrada, no és el millor escenari. Negociar les sortides és sempre desagradable, però es tracta de jugadors que no tenen protagonisme i volen buscar un nou destí i més minuts. En el tema de les incorporacions, és a l’inrevés. Volíem gent amb energia a dalt que ens acostés a l’àrea rival i també ajudés a defensar en primera línia i, d’altra banda, havíem d’afegir estabilitat, ordre i experiència en una plantilla molt jove. Per això han vingut jugadors com Carles Salvador, Jordi Calavera o Sergi Maestre.
Va intentar-ho amb Pedro Capó i no va ser possible. Vam parlar diverses vegades. Semblava que podria sortir, però va guanyar protagonisme a l’Eldense, té contracte i era complicat. Però em sembla un futbolista exemplar, amb una estima especial pel club i una gran predisposició a ajudar. A vegades, però, els temps són diferents.
Vladys, Sander, Astals, Marru… Ja s’han fet propostes de renovació? Estem molt contents de la seva progressió i participació en el primer equip. Sí, tenen propostes de renovació encara que això no depèn només de nosaltres. També poden rebre altres ofertes. La nostra feina és intentar que continuïn aquí.
Tant vostè com l’entrenador van signar fins al 2025. Això vol dir que hi ha projecte de futur? Aquesta és la idea. El Centre d’Esports, com a club, no té sostre. Fa poc estava a Segona A i aquest hauria de ser el gran repte. Ens agradaria participar d’un projecte ambiciós, amb la il·lusió de lluitar a la zona alta. Per a mi és meravellós treballar aquí. Si es fan les coses bé es poden aconseguir fites importants perquè té massa social, recursos, història, afició… Pels jugadors és un club atractiu. També depèn de l’estabilitat institucional i els recursos econòmics de la propietat. De totes maneres, ara l’únic objectiu és salvar-nos i no podem oblidar que el camí serà dur. És un grup molt igualat i els equips de sota també puntuen moltíssim.
Per cert, es considera l’arquitecte d’aquest Sabadell com diu l’entrenador? Li agraeixo les seves paraules, però em sembla exagerat. Sense la col·laboració del Bruno, l’Albert o la gent del Futbol base hauria estat impossible fer 13 moviments aquest mercat d’hivern. En tot cas, jo sé que haig d’assumir la màxima responsabilitat.
