Mediàtics, sabadellencs i molt arlequinats. Així podríem presentar a Toni Padilla i Àxel Torres, dos periodistes que són protagonistes aquest Sant Jordi amb uns llibres molt profunds, barrejant futbol i vivències personals.
El futbol es converteix en el fil conductor per accedir a vivències molt personals, sobretot en el cas de Mala piel de Toni Padilla. “De fet, no és una proposta meva sinó de l’Editorial Libros del KO. Dins de diferents productes, tenen una col·lecció petita, Hooligans Ilustrados, que demanen a un escriptor, guionista o periodista reconegut seguidor d’un equip que expliqui la seva vida a través de la passió per aquests colors. Vaig veure una oportunitat única de parlar del meu Centre d’Esports”, explica.
Ho fa amb el cor. El cor arlequinat. Per primera vegada, el Toni escriu en primera persona. “Ha estat un nou estil, un repte. Quan m’ho proposen, tinc clar que el llibre girarà entorn el meu pare. De fet, s’ha convertit en un homenatge perquè va morir gairebé la mateixa setmana que va sortir el llibre. Ha estat un comiat lent i dolorós, però m’ha permès anar escrivint pensant en ell”.
Tampoc és un relat de color de rosa. Més aviat dur i molt sincer. “No tenia ganes d’amagar res. Les famílies perfectes que ens venen moltes pel·lícules americanes no existeixen. I la meva no ho era. Intento explicar la història i evolució de la meva família a través de la seva relació amb el Centre d’Esports. De fet, jo sempre dic que vaig venir a aquest món gràcies a un dia d’eufòria a la Nova Creu Alta nou mesos abans!”.
El llibre desgrana, amb certa cruesa, com el seu pare, conegut popularment com el fletxa per la seva velocitat quan jugava amb els amics a futbol, immigrant andalús, s’enamora del Centre d’Esports i la seva vida es converteix en una muntanya russa. “Va arribar sense gairebé res, però amb l’esclat de la construcció munta una empresa, fa diners i perd el control, sobretot quan accedeix a la junta directiva de Rafael Arroyos. Allò és una bogeria i tot s’ensorra. El Centre d’Esports i el seu món amb la crisi econòmica. Les famílies s’han de fer fortes en els moments difícils. El meu pare va passar de llotges de gran nivell i una vida de ric a tornar a conduir camions i autocars. Va ser dur i ara entenc el seu mal humor. Les derrotes, com passa sovint amb el Sabadell, ensenyen més que les victòries”.
Mala piel també serveix per resseguir la trajectòria del Toni com a periodista. Uns inicis gairebé esbojarrats amb el seu company de fatigues, el Carles Fité, retransmeten els partits del Sabadell a través de Matadepera Ràdio en unes condicions terrorífiques. “Era complicat tot allò, però vaig gaudir moltíssim. Era un futbol més pur, més sincer, també més violent… Va ser una bona escola. La conclusió és que el futbol et pot donar moltes més coses que una pilota entri o no. El llibre m’ha sortit de dins”. Escrit amb el cor.
Passió pels Balcans
El quart llibre de l’Àxel Torres, Crónicas balcánicas, de l’Editorial Contra, confirma la passió que sent el periodista sabadellenc pels Balcans. “Quan la selecció de Iugoslàvia va jugar el Mundial del 90, jo era un nen i em va sobtar tot el que va passar després amb la guerra i l’exclusió per l’Euro del 92 o el Mundial’94. Els països nous, capitals noves… Em fascinaven tots aquests canvis”, reconeix.
Manté l’estil de les seves anteriors obres: “continuo explorant aquesta fórmula d’escriure a través d’històries i viatges personals, el com em fan sentir aquestes experiències. Penso que és el llibre més madur i més sobri que he fet mai. L’objectiu és que tot fos absolutament rigorós i correcte, amb una lectura fàcil que atrapi el lector”.
Òbviament, el factor polític i emocional traspassa la frontera de la faceta merament futbolística. “El futbol obre les portes, sobretot a Kosovo, on tenien molt d’interès a explicar la seva història. En aquell moment encara no era una federació reconeguda ni per FIFA ni per UEFA. És evident que es barregen esport i política. Els duels entre Albània i Sèrbia o Suïssa i Sèrbia eren quelcom més que partits. Es planteja el debat de la independència o unir-se a Albània. Sèrbia és el gran enemic. És un affaire molt delicat i des de lluny es pot tenir una perspectiva diferent”.
L’Àxel també destaca la seva implicació personal en el llibre: “Qui el llegeixi trobarà històries personals que el poden sobtar. M’obro molt i explico intimitats, interioritats i coses que m’han passat que poden sorprendre”, diu.
