Blai Felip, periodista i escriptor
El foc els delata. I també la ferum, que impregna la nit fosca amb la mescla de totes les putrefaccions. Barranc enllà, la ciutat és morta. Reviu a estones amb xiscles que fa poc eren humans. El Ripoll és un camí erm i les seves bestioles han emprès l’èxode curs amunt, rere unes escorrialles inexistents; o riu avall, cridades pel mar creixent.
Un viatge inútil cap a l’extinció. Davant nostre, la presa. Amb la fortor que desprèn i que l’olfacte, entrenat, ha après a destriar entre totes les fetideses que l’aire reté. Som llops famolencs. Assedegats.
Som el resultat de la barbàrie que la podridura humana ha creat amb coherència suïcida. La proximitat de l’alè de les víctimes ens afluixa les convencions. Se’ns eixamplen els narius. I les baves, espesses, ens degoten damunt les crostes resseques. Som llops famolencs. La violència que la fam alimenta ens brilla als ulls. Els ullals s’esmolen i reclamen la carn. Els músculs, tensos, esperen el senyal. No s’ho esperen, pobres desgraciats! Protegeixen amb afany de mercader avar els dipòsits d’aigües podrides que la depuradora tresoreja. Som llops assedegats.
El xiulet. L’ordre ha estat donada. L’atac és letal. En el salt veig alguna cara coneguda i espantada que la llum de les flames desencaixa. Brams i flaire de sang.
Deia el govern que l’aigua ja no cau del cel. Tampoc l’espero. Prefereixo el nèctar vermell que encara batega en aquest cos magre, moribund i pudent de qui era el meu veí, en Marcel.
