Tom Colomer
Quan em projecto al futur, no vull coses de ric, no demano grans plaers. El Sant Jordi del 2074 no em cal llevar-me a un llit enorme amb la llum d’un sol de sud que entra per un finestral net i polit, ni tenir un abundant esmorzar a punt, ni permetre’m el luxe de no haver d’atendre trucades importantíssimes al meu mòbil d’última generació (encara anirem amb mòbils, el 2074? Que vintage).
No vull coses de ric, no demano grans plaers. No somio a tenir un cotxe de James Bond ni en posar-me un banyador car per sucar-me a la piscina exterior, abans de sortir de casa, que ja m’esperaran els inversors coreans aquells.
No em cal fumar l’havà de camí a la feina –que el cotxe, naturalment, el porto descapotat.
No em vull la roba italiana més fina ni el rellotge més car al canell, que ja he dit que no vull coses de rics.
No vull que em tractin com un rei i em convidin a esdeveniments de rics, que no demano grans plaers.
El Sant Jordi del 2074 vull llevar-me a una caseta petita i acollidora que amb els anys hauré anat fent meva, i mentre vagi a la cuina pensaré que no pot passar una setmana més sense que pengi aquest quadre que em van regalar els amics.
Diré “bon dia” a la persona que estimo, que fa tants anys que estimo, que espera que el cafè bulli i me n’ofereix tot i saber que jo no en prenc. I em dirà “bona diada” i em farà un petó que és igual que faci tants anys fent-me’ls, no els avorreixo mai.
Em diu que què em sembla si avui sortim a passejar com quan érem nens, per veure les paradetes. I la miro amb uns ulls d’home feliç. I això serà ser ric, ara veig, això serà el més gran dels plaers.
