Després de vint-i-sis anys al capdavant de la botiga El Celler de Gràcia, juntament amb la seva parella Montse Vives, el dia del seu seixanta aniversari va fer efectiu el traspàs del negoci al grup Wine Palace d’origen gironí. “Em feia il·lusió que coincidís sempre que trobés l’alternativa adequada i així va ser”, explica Antoni Llonch Andreu.
Deixava enrere una etapa de la seva vida, però continuarà en una nova faceta. “Durant la pandèmia vaig descobrir l’opció de les subhastes internacionals. Es tracta de comprar productes específics pensant a vendre’ls a determinats països, especialment a col·leccionistes de grans whiskys o ampolles de vi. A l’Europa de l’Est fins i tot s’ho plantegen com una inversió de futur”.
Quan va començar en aquest món només comercialitzava per a botigues i restaurants. “Havia estat un mal estudiant, però el meu germà Joan em va animar, coincidint amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea que simplificava els tràmits d’importació de vins i licors”, recorda. Després va tenir l’oportunitat d’obrir la botiga en el cor de l’antiga Zona Hermètica “amb el suport financer i moral de la família”. Com a anècdota, l’ampolla més cara que ha venut és un whisky Macallan25 de 2.500 euros.
Més difícil arbitrar
Al mateix temps, els caps de setmana es transformava en àrbitre. “Molt més difícil que vendre vins”, diu de manera contundent. Amb 14 anys xiulava el seu primer partit. “Va anar molt malament i ho volia deixar, però després em vaig tornar a animar”. Amb l’excepció d’un estancament de set anys a Primera Regional, la seva ascensió seria meteòrica fins a tastar la Primera Divisió. Podria escriure un llibre d’anècdotes perquè té una memòria privilegiada.
Antoni Llonch Andreu en un Celta-Real Madrid i capitans de luxe: Karpin i Fernando Hierro / CEDIDA
Assegura que mai va rebre “cap mena d’insinuació ni pressió” en tota la seva trajectòria, però va decidir deixar l’arbitratge quan encara li quedaven set anys per edat reglamentària per desavinences amb els caps del Comitè. “Ara s’ha vist tot el que passava, hi havia un amiguisme que no podia aguantar”. Una decisió dolorosa, però amb una part positiva: “em vaig poder dedicar als meus dos fills, l’Enric i el Joan”. També va superar un mal tràngol, un tumor a les cordes vocals, amb només 44 anys.
