El dijous 18 de maig farà exactament 37 anys de l’últim ascens del Centre d’Esports Sabadell a Primera Divisió. L’inoblidable 2-0 davant l’At. Madrilenyo. A la banqueta arlequinada s’asseia un jove tècnic basc, Pedro Mari Uribarri, qui d’aquesta manera entrava de ple en la història del club.
Gairebé quatre dècades després, Uribarri torna a la Nova Creu Alta a través d’aquesta entrevista en exclusiva per al Diari de Sabadell, hores abans del seu retorn físic que es produirà aquest dissabte amb motiu d’un partit amistós entre els veterans del Centre d’Esports i l’Asociación de Veteranos C.D. Galdakao, el seu poble natal, que dirigeix des de la banqueta amb 81 anys.
El duel es jugarà al Complex Esportiu Olímpia a partir de les 18 hores, amb la presència de diversos futbolistes exarlequinats que van estar a les seves ordres, com Lino Gutiérrez, Tanco, Saura, Omar, Paco Sánchez i fins i tot Joan Barberà. Abans, tindrà l’ocasió de trepitjar de nou les instal·lacions de la Nova Creu Alta per reviure un passat gloriós i el diumenge, sobre la gespa de l’Estadi, rebrà un petit homenatge del club i l’afició en els prolegòmens del decisiu partit entre el Sabadell i La Nucía.
Un ‘desconegut’
Uribarri va aterrar a la Nova Creu Alta un 30 de gener de 1985. Va asseure’s a la llotja per veure un Sabadell-Burgos de Copa. Ja havia signat com a nou entrenador arlequinat després d’una setmana molt moguda. La junta directiva encapçalada per Rafael Arroyos havia apostat pel retorn del mític Pasieguito per rellevar al destituït Vicenç Dauder, però només va resistir una jornada per uns problemes cardíacs. “Va ser una sorpresa total -reconeix Uribarri des de Galdakano, hores abans de viatjar a Sabadell- i gairebé no m’ho podia creure. L’exàrbitre internacional Ortíz de Mendíbil, que era gran amic meu i col·laborava amb el Centre d’Esports, em va trucar i em diu: ves a Sabadell que et volen d’entrenador. Dit i fet. En qüestió d’hores es va fer tot”.
També va ser una sorpresa pels mitjans de comunicació, que esperàvem un tècnic més conegut i amb més recorregut -sonava amb força el nom de Jabo Irureta– en aquells moments. Uribarri havia dirigit el Getxo, Sestao i Logroñés. Un tècnic de 41 anys -s’havia tret el títol en la promoció de Javier Clemente, Rifé o Amancio– i gairebé sense experiència a Segona A semblava una aposta arriscada. “Vaig passar de treballar a la carnisseria familiar del meu poble a entrenar un club històric com el Sabadell. A més, a la plantilla hi havia jugadors d’un nivell altíssim, fins i tot internacionals, com Periko Alonso o Rafa Marañón. Per a mi era una oportunitat meravellosa”.
Un nou estil
Des de l’inici es va notar un canvi radical, sobretot en la metodologia d’entrenaments. Uribarri va donar una importància capital a la preparació física, implementant un estil que va impactar a tothom, començant pels mateixos jugadors. “Quan el Honved Orriols em va portar al Bosc de Can Deu vaig quedar impressionat. Allà vam poder treballar molt bé. Era un lloc fantàstic”, rememora. També va ser innovadora la seva ubicació els dies de partit. En aquella època els tècnics estaven condemnats a veure els partits ensorrats dins de les banquetes. Uribarri va fer col·locar una cadira al costat per “poder veure millor el joc”.
Els resultats van arribar ben aviat. El Sabadell només va perdre tres partits en les 16 últimes jornades de la temporada 84/85 i va acabar quart, a sis punts dels llocs d’ascens. “Penso que vam establir les bases pensant ja en la pròxima temporada, en la qual l’objectiu era pujar a Primera Divisió”.
“Sé el que em faig”
La temporada 85/86 va tenir un inici complicat. El Sabadell no acabava d’arrencar. Es va abonar als empats, que no eren tan dolents en una lliga en què les victòries encara sumaven dos punts. Però van aparèixer els nervis i fins i tot Uribarri va penjar d’un fil. “Ho sé, això es nota, però jo els hi deia: ‘sé el que em faig’. Sabia que amb el meu sistema, l’equip aniria de menys a més en l’aspecte físic i l’objectiu era arribar forts al tram final de la temporada. I així va ser”.
En efecte, després d’una primera volta irregular, a la segona el conjunt arlequinat va connectar amb la zona de privilegi. El tècnic basc, curiosament, recorda una derrota contra el Cartagena (2-3) que va ser “l’autèntic punt d’inflexió. Vam perdre i tothom es va posar molt nerviós, però l’equip havia jugat bé i tenia clar que aniria cap amunt”. El Sabadell va convertir-se en un bloc infranquejable. No va perdre cap partit en 11 jornades i va sumar 6 victòries i 1 empat en les últimes set que li donarien l’històric ascens a Primera Divisió 14 anys després. “Els jugadors em deien: ‘míster, tenia raó, hem arribat al final com un coet’. Aquesta és la millor victòria per a un entrenador. I un ascens a Primera és el màxim que pot aspirar en un club com el Sabadell”.
També vol deixar clar que “el gran mèrit va ser dels futbolistes. Tenia una plantilla sensacional que va entendre molt bé el que jo pretenia fer. Capó, Lino, Periko Alonso, Zunzunegui, Villa, Nacho, Merayo, Saura, el tándem Costa-Paco Sánchez… Eren uns jugadors fantàstics i també bones persones”. Tampoc pot oblidar les sensacions del 18 de maig de 1986 davant l’At. Madrilenyo. “Veure la Nova Creu Alta plena a vessar, amb aquell ambient espectacular, és un record molt maco. Després, la festa a l’Ajuntament, amb l’afició. Recordo que un aficionat que no coneixia de res em va regalar un rellotge. També vam complir la promesa d’anar a peu a Montserrat”.
Una espineta
Uribarri va veure complert el somni de debutar a Primera Divisió, però va ser efímer: en les 10 primeres jornades, el Sabadell no va guanyar cap partit i va ser destituït. “Els resultats manen al futbol, però en alguns partits vam merèixer molt més. Encara recordo el gol que Ramos Marco va anul·lar a Pepe Costa contra el FC Barcelona… A San Mamés també ens vam sentir molt perjudicats”.
Uribarri juntament amb Jabo Irureta fa uns dies a Las Llanas, veient l’ascens del Sestao / CEDIDA
De totes maneres, el seu record del Centre d’Esports és “extraordinari” i, de fet, va tornar en dues etapes més: la 92/93 (Segona A) i en la 98/99 compartint tasques d’entrenador i secretari tècnic. “Em fa molta il·lusió tornar a Sabadell amb els veterans del meu poble i retrobar-me amb jugadors d’aquella època”.
“Un avançat en el temps”
Tanco i Lino, ara responsables de l’Escola de Futbol de Sabadell, seran uns d’aquests exjugadors que participaran de la trobada. “El mètode d’Uribarri en l’àmbit físic ens va sorprendre a tots, era un avançat en el temps. Va ser revolucionari, sortia de la rutina. Era com l’entrada d’aire fresc al vestidor. Transmetia alegria. Tenim un gran record d’ell perquè també era una persona propera, com un més del grup”, coincideixen.
Paco Sánchez, que va formar un gran tàndem amb Pepe Costa a l’eix de la defensa, ho resumeix: “La seva metodologia ens va permetre arribar a final de temporada en un gran estat de forma i va ser la clau de l’ascens. Al principi costava per la càrrega de treball físic acumulat, però ell ho tenia molt clar i sabia que tindríem la recompensa”. Lamenta que “a Primera va faltar una mica de paciència”.
