Macaco és un dels caps de cartell de la Festa Major (la nit de dissabte a diumenge, 00.30 h, Eix Macià, a l’Espai Concert). "Estàs preparat?", li pregunten. "He d'estat preparat sempre". I té raó, si es mira la seva agenda: Benin (Àfrica), Sevilla, Màlaga, València, Madrid, Bilbao, Saragossa... Daniel Carbonell (Barcelona, 1972) és un dels artistes amb més milions de reproduccions que ha actuat mai en un escenari de la ciutat que ja va fer vibrar el 2018.
Com es manté aquest ritme tan constant i tan alt i alhora una trajectòria tan llarga?
Soc un privilegiat, de veritat, perquè el que faig és el que més m’agrada del món. Sempre penso que estic començant. Cada disc, cada gira, és com un nou començament. No penso en com mantenir el ritme. Realment no hi ha una estratègia. El que m’agrada és fer música i compartir-la en directe amb músics molt bons que m’acompanyen. Pot agradar o no Macaco, però allà on vaig a tocar, sigui Buenos Aires, Nova York o Sabadell, el que no pots dir és que no hi ha qualitat, que no hi ha músics potents i una aposta escènica poderosa.
Parles de «música feta a mà» en un moment en què sembla que tot està cada vegada més produït, més digitalitzat i més texturitzat.
Continuar fent música feta a mà crec que és la nova revolució. A mi m'encanta l'electrònica i l'he mesclat durant molts anys amb música orgànica. Però sí que hi ha una sobresaturació de molta aposta escènica, d'intel·ligència artificial i de coses molt maquillades, tot i que moltes vegades estan molt bé. També hi ha tot un moviment d'artistes com Jorge Drexler, que és amic meu i és una generació per sobre, o de gent més jove, altres amics com Valeria Castro, que fan música orgànica, que juguen amb músiques d'arrel, amb bons músics, amb missatge, amb lletres treballades, amb poesia... I crec que això és un corrent que està creixent moltíssim. Un directe amb bons músics és una cosa que no poden substituir els robots.
Cada vegada costa més catalogar els artistes. Macaco fa molts anys que experimenta amb diferents músiques.
Porto reivindicant les músiques d’arrel des de fa moltíssim temps. És tot el que jo anomeno, com deia Jimi Hendrix, my band of gypsies, gent que ha viatjat molt i que té un coneixement molt gran sobre les músiques d’arrel. En aquest últim disc, Futura Ancestral, hi ha rumba flamenca, rumba catalana, chacarera, cúmbia, afrobeat... Juga molt amb tota la qüestió de la slam poetry i, almenys en la producció i sobretot en les mescles, dona aquest toc més contemporani. I és una cosa que ara està molt de moda: ho veiem tota l’estona, gent que barreja cúmbia amb no sé què, flamenc, rumba... Jo és una cosa que porto al meu ADN. Però el que m’interessa és que una cançó tingui una sensació, una emoció, que produeixi alguna cosa a qui l'escolta.
Sempre has sigut un artista molt vinculat a missatges reivindicatius. Però, tal com està el món, encara trobes motius per ser optimista?
Optimista? Jo crec que sempre he sigut molt realista. Hi ha moltes cançons optimistes i, quan no es pot ser-ho, intento veure el got mig ple i no mig buit, perquè, si no, et fots un tiro. La vida té llums i ombres i jo tinc dies que estic superputejat, supercabrejat amb el món, amb mi mateix o amb alguna cosa. Intento canalitzar-ho per aquí. No és allò naïf de «tot és una flor, soc optimista i no passa res». Crec que molts artistes hem fet cançons que en determinats moments han trencat una mica les regles.
T'has significat amb determinats temes.
S’han de dir les coses. Qui no ho vulgui dir, perfecte, però en temes climàtics seguim amb els negacionistes i amb totes aquestes manipulacions de la informació. També ho estem veient en tot el que està passant aquests dies amb el tema de Ceuta. Jo sempre mantindré una posició social. No soc de cap partit, però al final tot és política. Intento dir les coses, per descomptat sense caure en la tragicomèdia, però intentant parlar de tot el que sento i de la meva visió.
Per tant, més que optimista, et definiries com a humanista?
Humanista, sí. Tinc una part que no pot deixar de ser fan de l’humà, per moltes qüestions, com la capacitat de reflexió i de creació. Hi ha mil coses que són supermàgiques. Ara mateix estem parlant i tu fas una anàlisi de la meva música que jo puc compartir amb tu. Avui per avui no coneixem altres éssers que puguin fer-ho. Però, de la mateixa manera, crec que som uns animals una mica maldestres pel que fa a la manera de comunicar-nos. Moltes vegades la història ens porta als mateixos punts. Donem voltes sobre el mateix i hi ha uns cicles dels quals sembla que no sabem sortir fins que la liem molt forta.
I, per acabar, com serà l’espectacle de Festa Major de Sabadell?
Vaig variant els repertoris. Per festes, sempre intento llegir el públic i, de sobte, canvio una cançó per una altra. I, repeteixo, vaig amb grans músics. Hi haurà ball i interacció, perquè m’agrada molt fer participar el públic. La dinàmica, per mi, és el més interessant en qualsevol expressió artística: en una pel·lícula, en una cançó, en un concert, en un llibre... No has d’estar tota l’estona a dalt o a baix, sinó poder jugar amb aquest vaivé de sensacions. I jo crec que serà un concert molt viu, amb els sentits oberts, en què es juga molt amb la paraula, amb les melodies, amb el cant, amb el ritme, amb el groove... Amb els sentits molt oberts. I crec que la gent s’ho passarà molt bé.
