Opinió de Llorenç Vallribera. Arquitecte sabadellenc i soci fundador de Vallribera Arquitectes.
Si jo fos músic en comptes d’arquitecte i aquesta secció del diari un concert, ara, seria el moment de tocar el primer tema. Recordo, fa molts anys, anar a veure els Dire Straits a la plaça de les Arenes. En Mark Knopfler volia presentar el seu nou àlbum però el públic no parava de demanar els seus hits anteriors. Cansat que a cada concert li passés el mateix, va encadenar totes les cançons que la gent volia escoltar d’una tirada. Una vegada va tenir el públic extesiat, va fer un petit descans i es va concentrar en tocar les cançons del noudisc. Imitant aquest gran músic, a aquest article parlaré de les cases de cos. No tinc un públic que m’aclami ni sóc virtuós. Senzillament, l’estrès de les primeres vegades m’ha portat a triar un contingut al qual hi he dedicat moltes hores de treball.
Les cases d’un cos o d’una crugia són aquelles que es construeixen entre dues parets mitgeres amb bigues o volta. Acostumen a tenir una amplada entre 3,80m i 5,80m. Aquesta amplada ve condicionada per la longitud de les bigues de fusta que disposaven els mestres d’obres i es construïen en agrupacions lineals en filera. En l’actualitat, si les cases de cos estan en auge és perquè hem canviat la sensibilitat en relació la nostra manera de viure.
Preferim estar al centre, a pocs minuts d’un mercat i sense la necessitat d’agafar el cotxe, a tenir una casa enorme en un barri suburbà. Ens agrada més un pati o eixida que ens permeti fer gimnàs o jugar a bàdminton que un balcó i volem pocs veÏns, però no volem viure aïllats.
Quan passegem per aquests carrers emblemàtics de Sabadell, sense que ens n’adonem, percebem la repetició de façanes que a primer cop d’ull semblen iguals però que, si t’hi fixes bé, tenen petites variacions en portals, finestres i balcons. Aquesta manera de composar façanes per fragmentació incorpora el pas del temps i la personalització de cada veí. Les petites diferències entre façanes generen un patró rítmic comprensible. Les cases de cos són a l’arquitectura de la ciutat l’equivalent al groove en la música. Són aquella sensació intuïtiva que ens posa en moviment quan sentim una bona cançó.
Si de tant en tant, trenquem aquesta composició rítmica per una xemeneia vertical que ens fa mirar el cel, o una plaça que ens permet eixamplar l’horitzó tenim el teixit històric que més ens agrada de la nostra ciutat. La xemeneia del vapor, la plaça amb gent gran conversant en uns bancs o el nen que plora perquè ha caigut del tobogan són el solo de guitarra d’en Knopfler a la memorable cancó Sultans of Swing.
