Francesc Garriga Barata ha mort avui dimecres als 82 anys, a la casa de Bellaterra que va construir el seu oncle avi, l’arquitecte Joaquim Manich, per encàrrec del seu pare, l’entranyable Joan Garriga Manich «Al cementiri tinc un nínxol que em ve de família: és el lloc més segur que tinc, de moment», va respondre Francesc Garriga quan ara fa un parell d’anys, i havent-ne fet vuitanta, li van preguntar: «Quin lloc creu que ocupa en la literatura catalana?» Fa dos anys podia ser ironia. Francesc Garriga acabava de guanyar el Premi Carles Riba, el de més nom en la poesia catalana, amb el recull Tornar és lluny. El seu no era un nom dels que sonaven, per prou coneguts, ni menys encara un jove valor inèdit. Era més que un reconeixement fonamentat en anys de vocació, sensibilitat, rigor i silencis, també. Però allò que Francesc Garriga llavors va dir llavors amb l’inefable somriure que el distingia. es va girar ahir cap a l’emoció de l’absència, real més que trista. Al cementiri, en efecte, el panteó dels Garriga de la farmàcia de la Plaça Vella, la família d’aquest poeta, n’acollirà avui dijous les despulles.
