Poeta, traductora, assagista i narradora, Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1997 i el Premi Nacional de Cultura el 2011. El 2019 va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Marta Pessarrodona al bar de la UES amb els seus recents publicats llibres / LLUÍS FRANCO
La poetessa terrassenca ha vingut a la nostra ciutat per participar en el cicle ‘Escriptors i Paisatge’ que organitza la Unió Excursionista Sabadell (UES). En aquesta sessió, Pessarrodona ha presentat el seu darrer llibre i altres novetats que ha publicat recentment en un cicle que va acompanyat d’un seguit de sortides que proposen els mateixos escriptors participants. En el cas de la poetessa terrassenca, la sortida de final de mes es farà al Marquet de les Roques (a la Vall d’Horta), on hi ha la casa pairal de la família de Joan Oliver (Pere Quart), avui propietat de la Diputació de Barcelona.
Recentment ha participat en el cicle ‘Escriptors i Paisatge’ de la UES. I els ha presentat el seu darrer llibre de poemes.
He parlat del meu darrer llibre, A favor nostre, una antologia de poesia prologada per Àngels Gregori i amb un epíleg de Jordi Cuixart. Àngels Gregori és una molt bona poetessa valenciana, i presidenta del Pen Club i que va fer la tesi doctoral sobre la meva poesia de ciutats.
I amb Jordi Cuixart hi manté una bona amistat.
Jo vaig anar al Suprem, i si no hagués estat independentista, me n’hi hauria tornat.
Vostè és una autora molt prolífica. Ha fet poesia, narrativa, moltes traduccions, biografies…
Però mai he escrit una novel·la.
Per què?
Soc especialista en tres novel·listes: Wirginia Wolf, Mercè Rodoreda i Doris Lessing, em sembla molt bé la novel·la. Però jo tinc una mentalitat sintètica. Gabriel Ferrater deia una cosa: “Jo no escric novel·la perquè se’ls ha de fer veure massa whiskys”. I és veritat. A vegades en un poema expliques més que en un sol capítol d’una novel·la.
Amb Gabriel Ferrater va tenir una estreta relació.
Va ser la meva parella els darrers quatre anys de la seva vida.
També ha publicat, fa poc, un llibre anomenat ‘Variacions Profanes’ amb pròleg d’Àlex Susanna.
A la portada hi ha el Sant Jeroni penitent de Caravaggio, perquè ho vaig demanar jo. A la primavera el presentaré al Museu de Montserrat.
I una novetat amb aires novaiorquesos.
La City University de Nova York m’acaba de publicar una trilogia de poemes indepes en versió trilingüe –català, castellà i anglès– i amb un pròleg. I el maig me’l presenten a Nova York. No és la primera vegada que presento a Nova York.
Sempre diu que és una vallesana de cor però que s’estima molt Barcelona.
Qualsevol català ha d’estimar Barcelona. Hi he tingut molta vinculació des dels tretze anys. Tinc un llibre que es diu ‘L’Amor a Barcelona’. Però és curiós, el vaig publicar el 1998 i el 1999 me n’anava a viure a Sant Cugat. Va ser com un comiat. Però encara hi tinc pis, eh!
Abans ha citat autores cèlebres però no m’ha parlat de Susan Sontag. Una icona dels anys seixanta. I això que mai es va declarar feminista com vostè.
I és que no ho era. Era amiga meva també. Antònia Carré-Pons, que també és de Terrassa, diu que soc l’única persona que esmorzava amb Susan Sontag a Nova York el matí i dinava a casa de Doris Lessing a Londres. I les dues coses són veritat. Les dues han estat amigues.
Amb la sortida que acompanya la seva xerrada a la UES, vostè ha proposat visitar el Marquet de les Roques.
Jo tinc tota una història amb el Marquet de les Roques. De petita els meus avis vivien al carrer dels Àngels a Terrassa, tenien uns veïns amb dos fills. El petit, l’Albert, era de la meva edat, però molt més nyicris que jo. Un dia vam anar d’excursió, i aquest nen va caure daltabaix d’un estimbat, i va quedar penjat de les betes de les espardenyes en un arbre, si no, s’hauria matat. Aquell incident em va quedar marcat, però amb el temps me’n vaig oblidar d’on estàvem.
I com ho va descobrir?
Jo feia un programa per a TVE que es deia ‘Crear i Viure’, i un d’aquests espais el vaig fer amb Joan Oliver. I vam anar a enregistrar-lo al Marquet de les Roques. Per cert, ell no va voler venir. Crec que li dolia que la casa ja no fos de la família. Aleshores em vaig adonar que jo ja hi havia estat, precisament és on va succeir aquell fet. Després hi he tornat en altres ocasions a llegir poemes.
També ha vingut a Sabadell a llegir poemes.
A mi sempre m’han fet més cas a Sabadell que a Terrassa. Aquí he vingut a llegir poemes a la Biblioteca Vapor Badia. Ara a Terrassa volien que anés a fer una cosa, però els he dit que no, ara no em ve de gust.
