No és pas un disc amb gaires concessions comercials. “No estic disposat a fer cançons curtes amb una tornada que es repeteixi”, arrenca Papell.
A què sona, doncs, ‘Paraules enceses enmig d’un foc apagat’? És un disc eclèctic. Seguim els estils que ens agradaven als anys 70. I també hem posat unes pinzellades d’experimentació, amb algun arranjament de violí, de xelo i de flauta. Havia de ser un disc més aviat suau… Però ens han sortit alguns temes amb més marxa.
Com heu viscut el procés de creació? A diferència del disc del 2017, quan vam utilitzar material que teníem acumulat al calaix des del 2003, el disc d’ara és tot producció nova, del darrer any. Als aficionats els sonaran alguns temes, però, ja que vam preestrenar algunes de les cançons d’aquest disc al Wild Geese, al Velòdrom, a l’Acadèmia de Belles Arts…
És el 6è disc en trenta-un anys. Per què les aturades de temps en la vostra discografia? Certament, tenim una trajectòria temporalment irregular. Als inicis vam fer molts bolos per tot Catalunya. Del 89 al 93 són anys en què sonem molt. Però al 93 comencem a tenir problemes discogràfics i durant tres anys no vam poder treure nou disc.
I suposa un trencament? Home, aquell temps no ens va permetre tornar a primera divisió. És cert que després ressuscitem el 2002. I que també hem mantingut el directe, fent concerts a Sabadell i al Vallès. La nostra trajectòria és una mica com el riu Guadiana.
Què ha canviat, en aquestes tres dècades? Sobre la forma de fer música, abans els grups agafaven solera als concerts. I després, quan ja estaven rodats i tenien un so, anaven a estudi. En canvi, ara, es grava directament. Perquè ara és molt fàcil enregistrar, gràcies a eines digitals i programes d’ordinador. Això ha fet que es generi una sobreproducció al mercat català. I quan treus disc, ja no sembla notícia.
I amb els concerts? És més difícil actuar? Doncs abans feies festes majors i a les sales parlaves directament amb l’empresari. En canvi, ara necessites un mànager. I llavors et duu per tot Catalunya. Això fa que després de la primera divisió (de la gent que ven molt i es guanya la vida amb això) no existeixi una segona divisió. Nosaltres no en tenim, de mànager, ens ho maneguem tot. El que passa és que les sales et cobren primer per llogar-la. I encara més: ara ha arribat el virus de la taquilla inversa. Ostres, és que la gent hi posa els menuts! Per anar a taquilla inversa, ens quedem a casa.
Encara avui dia sou una banda de l’anomenat rock català? Mai ens han agradat gaire les etiquetes. Ni ens hi vam sentir còmodes. Érem diferents, la gent ho deia. Una nit et podien posar al cartell amb un grup heavy. I nosaltres no teníem res a veure amb Sangtraït, per exemple. Cantar en català era l’únic que ens unia. Ara bé, és cert que ens vam beneficiar del boom del rock català. I va ser un moment fantàstic, els anyets que va durar. Anaves a la ràdio i hi havia gent esperant a fora! I a les televisions era molt fàcil accedir-hi.
