[Per Antoni Dalmases]
El passat 12 d’agost, el telèfon em va donar un d’aquells ensurts que paralitzen: la notícia de la mort del Marcel Ayats. Trasbalsat pel sotrac, incrèdul, vaig recordar que, un parell o tres de setmanes abans, la seva filla Aïda m’havia fet un missatge que va ser la primera bufetada d’avís, advertint-me de la malaltia que acabaven de saber. L’havia anat rondant al llarg del confinament, quan els hospitals estaven plens i els malalts de la pandèmia centraven gran part de l’atenció dels metges. El seu cas –ho dic sense tenir-ne cap seguretat– potser és un dels molt dissortats danys col·laterals en aquests maleïts temps de tribulacions. Em va colpir rotundament la mort d’un home que, entre moltes singularitats, en tenia una de ben destacable: era la bondat personificada. Complaent, discret, educat, de gest pausat, amant de l’observació i dels silencis que deixen espais per a la reflexió, conversador pacient, sempre amb un somriure de timidesa amable, que us mirava amb els ulls guspirejant bonhomia. Era, per dir-ho clar, una persona a qui jo envejava, perquè tenia totes les virtuts que el destí m’ha negat. Sigui com sigui, la mort del Marcel, com passa sovint a tothom qui nota arran i endins l’urpada fatal, me’l va fer recordar i sentir més íntimament. I de seguida, per recuperar-ne l’essència, vaig buscar-lo on més a prop podia sentir-lo: en els seus poemes.
I no em va fallar: allí fou on vaig poder establir, des del dolor, la seva presència més intensa i íntima, amb les paraules que parlen a l’ànima. El Marcel Ayats, sobretot en aquests temps de venedors de fum, marmanyeres enfaristolades, psicòpates, exhibicionistes immorals i prestigiditadors de la mentida, ha estat un poeta on arrecerar-se per intentar trobar l’essència de les coses, el més senzill i humà que encara viu entre nosaltres. Lluny del brogit estúpid que omple carrers, places i papers, els versos dels poetes, dels bons poetes, sempre llancen bots salvavides a l’ànima i mantenen un fil d’esperança que s’enllaça amb el lector a través del silenci íntim i dels espais en blanc per on transita la profunditat dels versos. I, com dic, el Marcel no em va fallar.
Ara potser diré una barbaritat, perquè els humans sense cos no existim, però amb els poetes –amb els artistes en general, però per a mi amb els poetes més concretament– es produeix un fenomen singular: més enllà del cos, viuen en les paraules, en els mots pensats i escrits per superar els límits del temps i de tot el tangible. Potser és massa destraler dir-ho tal com ho penso, però els escriptors i els poetes són una altra mena de gent. Quan morim, no diem res més, callem. Els morts, literalment, ja ho han dit tot i callen. El silenci negre és el regne de la mort. Però per als poetes, això no és així: els poetes continuen parlant, a vegades es repeteixen i tot; quan entren en les ments lectores, hi sobreviuen, ressusciten! Cada vegada que algú els llegeix, quan els diem en veu alta una o mil vegades, els poetes parlen, parlen fins i tot als qui encara no han nascut, als qui han deixat amb el dolor de l’absència, als qui un dia se’ls trobaran al davant en un llibre.
I la poesia del Marcel Ayats, que és també i sobretot la poesia d’un home bo i pacient, d’un observador humil que només intenta explicar-se el món, aconsegueix, com els grans artistes, traspassar la frontera de la mort i mantenir-se viu, per a consol dels tristos amics que el llegíem, l’escoltàvem i gaudíem de la seva proverbial gestualitat alentida, pensada per no ferir mai, per acostar sentiments, interrogants i idees, per advertir detalls que el brogit constant no deixa sentir i que ell caçava al vol per exposar amb una meravellosa senzillesa que ens els feia propers i entenedors.
Vorejant la filosofia (no per atzar fou cridat a participar en la Setmana de la Filosofia de Barcelona), amb una mirada de fina ironia cap a l’espiritualitat sense cap pretensió redemptora, els seus interrogants mantenen viva la veu que interpel·la els lectors i els empeny a mirar-se al mirall de la consciència. No us perdeu el seu darrer llibre per comprovar-ho: Diví és inferior a terrenal.
Res no pot suplir la vida plena, és clar. I el dolor i el buit que deixa en amics i lectors, però sobretot en la Maria, la seva dona, que compartia amb ell l’art i el desig d’expressar-se i viure, i en l’Aïda, l’estudiosa de la nostra literatura que ja comença a donar mostres de la seva vàlua intel·lectual, no es podrà pal·liar pas amb unes quantes paraules que només volen dir que estimem el Marcel. Però el llegim i el llegirem, perquè l’enyorem per tot el que encara ens podia ensenyar.
