Des de la fascinació i la innocència d’un nen, hi ha petites coses de la vida, nimietats, que en descobrir-les es revelen com a “miracles”. A Eduard Guzmán, quan tenia 12 anys, li va passar una cosa així: 10 dies després d’haver recollit una crisàlide, aquell insecte embolcallat i immòbil, sense extraordinarietat, va desplegar ales i es va convertir en una papallona. Així va néixer la seva devoció de col·leccionista entomològic, que gairebé 60 anys després l’ha portat a reunir al seu local de Sant Quirze uns 27.000 exemplars d’aquests insectes.
Al seu racó de la plaça d’Anselm Clavé, Guzmán, membre de la Societat Catalana de Lepidopterologia, hi té algunes de les primeres espècies de papallones que s’han descobert a Catalunya, “molt difícils de trobar”, apunta. També en custodia dos milers d’exòtiques de tots els continents, que ha comprat, intercanviat o adquirit viatjant. Algunes originàries del sud-est asiàtic exposades, les més grans del món, poden arribar a mesurar fins a 28 centímetres. Un mosaic de colors i brillantors estampen les seves ales. En una altra sala, encara hi ha espai per a exemplars de libèl·lules i escarabats.
Químic de professió, des que es va jubilar –ara té 71 anys– ha pogut dedicar molt més temps a la seva passió, que comparteix amb unes 120 persones. Ha participat en censos de fauna entomològica de tots els parcs naturals de Catalunya i ha estudiat les papallones de l’Aragó o Andalusia. L’última troballa que ha fet és un exemplar que feia 20 anys que no es trobava al país.
Eduard Guzmán, al seu local a la plaça d’Anselm Clavé a Sant Quirze / D.S.
Al camp, de dia, atrapa papallones perfer-ne anotacions i només es queda amb exemplars únics: “Apuntem tot el que trobem, la nostra missió no és matar-les, sinó identificar-les”. De nit, però, és quan és més interessant buscar papallones: “Se senten atretes per la llum actínica i entren en una caixa metàl·lica que posem”, explica Guzmán. Aquelles espècies més extraordinàries són entregades al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
És l’únic, al municipi, que dona ales a aquesta afició: “Amb 12 anys ja anava darrere dels insectes, i en vaig anar aprenent amb llibres, xerrades i contactes. Ara, amb més de 70 anys, continuo igual. Que jo conegui, no hi ha ningú amb la dèria a aquest nivell a Sant Quirze. Amb un boig ja n’hi ha prou!”, bromeja.
