[Albert Acín / Guillem Plans]
Sis noms gravats a l’epitafi. Ramón Díaz, Juan José Escudero, Juan Gómez, Eduardo Hidalgo, Miguel Marcos i Francisco Pérez. Sis policies nacionals van ser assassinats el 8 de desembre del 1990, avui fa 30 anys, per la banda terrorista ETA. Els agents van ser víctimes de l’explosió d’un cotxe bomba, situat a la cruïlla entre els carrers de Josep Aparici i de Ribot i Serra, quan es dirigien a l’estadi de la Nova Creu Alta. L’assassinat va causar commoció i dolor dins i fora de la ciutat. Així i tot, amb el pas dels anys, les víctimes i els seus familiars han hagut de passar el dol en solitari. Les històries dels supervivents també han quedat en segon terme. Avui, tres dècades després, recuperem els seus testimonis.
A primera línia: Reconstrucció de l’abans i el després
Trenta anys després, el Toni assenyala la barra del bar Lozano, situat a pocs metres d’on es va produir l’explosió: “Fixa-t’hi, encara hi queden marques de la metralla”. Hi ha cicatrius de l’atemptat escampades per tota la ciutat, inesborrables.
És el mateix bar on els terroristes, dos dies abans de l’atemptat, havien estat prenent alguna cosa. Un d’ells va picar fort contra la taula amb la mà: “El meu pare els va dir que no eren maneres, i ells van riure com dient: si t’espantes amb això, el que t’espera…”, rebobina l’ara propietari d’aquell bar que va quedar esquitxat de cargols i rosques. El matí, segons el Josep, un dels veïns a qui l’explosió va esbotzar-li els vidres del pis, els terroristes van anar a comprar el pa a la fleca. I van tenir el cotxe aparcat al mateix carrer. “A la tarda, van dir als nens que jugaven per la zona que marxessin, perquè hi havia una fuita de gas”, assenyala el Toni.
L’explosió va retronar per tota la ciutat. L’ara comissari cap provincial de Barcelona, Manuel Quintela, va treure el cap per la finestra, sense saber què havia passat. El telèfon va sonar pocs minuts després, va deixar el fill amb qui estava amb una amiga i va córrer cap al carrer.
A Antonio Raja, aleshores àrbitre de regional, l’explosió no el va enganxar per qüestió de minuts i una decisió. L’anaven a portar a la Nova Creu Alta des de comissaria, on tenia amics. Des de dins del furgó que detonaria, Francisco Pérez –un dels agents que no sobreviuria a l’explosió– va preguntar-li si el portaven, però ell estava esperant un altre agent. “Ens veiem allà”, va contestar-li.
“Ni un minut havia passat. A dos carrers, em vaig trobar un tros d’amortidor d’un cotxe. Quan vaig arribar al lloc, intentàvem treure d’allà les víctimes, però no podíem fer res”. La pluja, la boira i el fum es barrejaven. “Aquella imatge em va afectar molt temps, em va costar moltes nits sense dormir”, rememora Raja. El cos d’un dels agents encara cremava. “Estic viu de miracle”, sospira.
Els vehicles que es trobaven al carrer van quedar destrossats / DS
L’actual sotsinspectora de la Policia Municipal de Sabadell, Pepita Llonch, va arribar-hi al cap d’uns minuts, confusa: “Veia gent tacada de sang i em preguntava de què era. Hi havia foc a les dues bandes del carrer i un company l’intentava apagar amb un extintor. I vidres, sobretot hi havia vidres escampats…”.
Josep Masip, expresident de la Creu Roja de Sabadell, va avançar amb el cotxe fins on va poder i, després, va caminar fins al carrer per ajudar a socórrer. Al lloc, hi quedaven els cadàvers. “La situació era de destrucció absoluta. Una cosa dantesca, terrible. Va ser un cop molt fort per a la ciutat”.
El carrer Josep Aparicio va inflamar-se de flames / DS
El comissari Quintela va ser qui es va encarregar de comunicar a les famílies de les víctimes el que havia passat: “Vaig anar a un primer domicili, ens va obrir un fill. No sabien res. El segon, tampoc no ho sabien. Al tercer o quart, ens van trucar de comissaria dient que les altres famílies ja havien anat cap allà”, recorda. “És un dolor que ningú no ha superat. No vull dir la paraula trauma, però ho arrossegues sempre”.
La solitud de les famílies
Remigio Hidalgo, veí de la Concòrdia, va perdre el seu pare en l’atemptat d’ETA. Eduardo Hidalgo, de 43 anys, era agent del Cos Nacional de Policia a Sabadell des de feia dues dècades. Aquell dissabte no li tocava anar a treballar, però va fer un canvi de torn a un company. “Li va tocar perquè era el destí. Tots tenim el nostre destí escrit”, explica el seu fill, que recorda l’Eduardo com un padràs.
El Remigio, taxista de professió, tenia 18 anys en el moment de l’assassinat. Viu amb un sentiment comú entre les víctimes del terrorisme: la sensació agredolça de passar de tenir tot el suport a quedar en l’oblit. En els dies posteriors recorda les visites d’autoritats vingudes des de Barcelona i de Madrid. Ara, quan mira enrere, explica com ha viscut el tràngol en solitud. “M’he sentit una mica apartat, sol. El tracte del govern espanyol ha estat fred i he trobat a faltar un suport més directe”, explica. “L’endemà va començar una lluita molt llarga. La meva mare ens va tirar endavant com va poder”, exposa.
Les ajudes econòmiques no són cap consol davant d’un cop així. Ja no sent la ràbia dels primers dies, però encara pateix l’absència i la incomprensió. La pèrdua traumàtica li ha endurit el caràcter, però també l’ha fet més fort. “He passat molts cops per aquella cruïlla amb el taxi. Ho has d’afrontar. No et tires enrere, mires endavant”, sosté. No és partidari de les polítiques de reconciliació amb els etarres, però sí de fer pedagogia a les escoles.
Tampoc no ha estat gens fàcil per a Isabel Martín, vídua de Miguel Marcos, un altre dels agents assassinats en l’atemptat terrorista. Ella va rebre un doble impacte: va perdre el seu marit i va viure l’escena del crim molt de prop, perquè hi treballava a la vora. “Recordo cada instant, cada moment. Ho vaig veure tot”, explica encara commoguda.
L’atemptat només va ser el principi d’un dol que va viure allunyada de les institucions. “Em vaig quedar amb dos fills a càrrec. I els vaig haver de tirar endavant. Sola”, explica ara. “Sempre vaig procurar protegir-los molt de tot perquè eren joves”, afegeix. Al llarg de tots aquests anys, considera que l’Estat ha mirat cap a una altra banda. “No he sentit gaire suport per part de les institucions”, apunta en la mateixa línia que el Remigio. I sobre passar pàgina, ho deixa clar: “Ni ho perdono ni ho oblido”.
