Darrere del focus: persones que han mogut Sabadell el 2020

Comparteix

Tuiteja

Comparteix

Envia

L’any que hem deixat enrere ha posat en primera línia col·lectius fonamentals per a la ciutat. Persones, amb noms i cognoms, que han fet front a la pandèmia des dels serveis públics, les entitats socials, culturals i esportives i les empreses. Gràcies a tots ells, i com molts altres, ara podem encarar l’any 2021. El seu esforç i dedicació han contribuït a fer més fàcil el dia a dia dels sabadellencs. Des dels llocs que ocupen, ho continuaran fent d’ara endavant.

Marta Chaves és infermera perquè volia dedicar-se a una feina relacionada amb les persones. Ara té 42 anys, en fa 20 que s’hi dedica i manté el que pensava al principi: “És la millor feina del món. Cada any descobreixo més coses que m’agraden”. D’aquest any i de la pandèmia es queda amb la capacitat de reacció de les persones en moments complicats. “He après del suport, ajut i enriquiment personal que suposa el treball en equip”, afegeix. I explica que se sent “incòmoda” pensant que ha fet més del que toca perquè “en aquesta pandèmia hi ha hagut molts herois”.

Fa 25 anys que Marta Navarro treballa al Taulí, i l’any 2000 es va integrar a l’equip de Malalties Infeccioses, que ara dirigeix i serà el relleu del seu cap, Manel Cervantes, quan es jubili. El 2020 “ha sigut l’any més intens” que ha viscut professionalment. No sap si el més difícil, però sí el que li ha provocat més desgast físic, psíquic i emocional, sobretot al començament de la pandèmia. I això que ha tractat l’Ebola i treballa amb altres malalties com el VIH. Per a ella, barcelonina de Sant Andreu, aquesta especialitat mèdica “és apassionant” perquè “sempre apareixen nous reptes per resoldre”, com el coronavirus.

Al mòbil de Jesús Rubio, les fotos d’una cacera de porcs senglars donen pas a un retrat que es va fer amb la màscara d’oxigen ja ingressat a l’hospital QuirónSalut del Vallès amb sospita de coronavirus. Entre una cosa i l’altra només van passar cinc dies, del 8 al 13 de març. Recorda que tenia molta febre, estava a 40 graus, i no podia més. Des d’aleshores, sap que el van traslladar al Taulí, on va acabar passant 51 dies a l’UCI per coronavirus. “Vaig estar més allà que aquí”. Pràcticament no té seqüeles, creu que és gràcies a caminar molt i estar en forma.

Si el retorn a l’escola ha estat segur i el primer trimestre s’ha pogut desenvolupar sense greus incidències, ha estat gràcies a la feina de molts actors de la comunitat educativa. Un d’aquests, encara que no sempre es recorda, és el de les associacions de pares i mares, les AMPAs i les AFAs, que han estat treballant incansablement durant l’estiu i, sobretot, a partir de setembre. I per pura convicció, traient hores d’on fos: “Molts dels que hem estat en el teixit d’AFAs i AMPAs ens ha passat que hem tingut nits en què ens ha costat dormir”, se sincera Esther Bayan, qui forma part de l’AFA Ribatallada. Han treballat braç a braç amb les direccions de les escoles: “Al setembre hi havia una sensació de preocupació, d’una incertesa molt gran, sense saber si ho estàvem fent bé o no. Però les escoles i les famílies hem estat un binomi, hem anat a l’una. Davant de la situació tan complicada en què ens trobàvem, hem fet bona feina. I no només el Ribatallada, tota la comunitat educativa ho ha fet bé”. L’AFA ha aconseguit crear grups bombolla al menjador escolar i mantenir el servei d’acollida, tant al matí com a la tarda, per cobrir les necessitats de les famílies. Al Ribatallada només hi ha hagut un grup confinat. Però hi ha hagut renúncies: “Vam haver de cancel·lar les extraescolars, va ser una decisió lògica per no barrejar els nens”, lamenta. Tampoc han pogut fer les festes habituals i la comunicació amb les famílies no sempre ha estat fàcil, però han buscat recursos: “Hem intentat mantenir-la amb les xarxes socials, perquè fossin una finestra a través de la qual la família sabés què estava passant, què estava fent l’AFA, especialment per aquesta manca de contacte, de poder-nos veure i compartir coses”, explica.

Tenien un gran repte al davant. I, acostumats a posar notes, si els haguéssim d’avaluar, traurien un excel·lent. “Aquest trimestre els equips directius i tots els mestres hem tingut una pressió afegida a la nostra feina. S’hi ha afegit el control de les mesures de seguretat, canvis organitzatius i fins i tot canvis metodològics que ens han suposat un sobreesforç”, explica Cristina Amat, directora de l’escola Joan Maragall. Els alumnes estan en bones mans: “Gaudeixo del que faig. Passo més hores a la feina que a casa, però l’escola és la meva segona família”. Per això, el balanç és positiu.

El dia a dia dels centres educatius ha canviat, i no sempre ha estat fàcil. Però Olga Clofent, millor nota de la selectivitat 2020 a Sabadell, és un exemple de la capacitat d’adaptació dels estudiants. “Hem après a ser molt més autònoms, a buscar-nos la vida, ja que inevitablement no tens la via més directa amb els professors i això fa que perdis una ajuda més”, explica, sobre la pèrdua de les classes presencials que han marcat el final del curs passat, a batxillerat, i l’inici de classes a la universitat. Tot i les complicacions afegides que aquest any tenia amb la preparació del que molts joves consideren l’examen més determinant de les seves vides, Clofent va treure un 9,7 (un 13,5 de nota de tall sobre 14). Ara, estudiant de Relacions Internacionals a la UAB, les dificultats per culpa de la Covid continuen: “He notat un canvi molt bèstia, sobretot per culpa del coronavirus”. Sens dubte les superarà, i amb nota.

A l’agent 1495 de la Policia Municipal encara li tremola la veu quan recorda les trucades desesperades a la central de Can Marcet. “Et trucaven i et deien que tenien un familiar que s’estava morint. I jo pensava: com el puc ajudar? Jo què puc fer?”, recorda encara amb frustració. “No podíem donar una solució, però fèiem tot allò i més amb l’empatia al davant”, exposa. La imatge que més li ha quedat són els carrers buits i aquell silenci. “D’aquesta experiència m’emporto la capacitat d’adaptació. Estarem més preparats per a qualsevol cosa que ens passi en un futur”, indica.

Torre-romeu, Can Roqueta, Can Rull, La Concòrdia, Can Deu, Sant Julià… la Daniela Sánchez fa mesos que es passa els dies al carrer conscienciant la població dels efectes adversos de la Covid i de la importància de les mesures de prevenció. Explica que en general la gent col·labora, però hi ha casos i casos, especialment pel que fa a l’ús obligatori de la mascareta: “Hi ha qui et diu: ‘què m’has de dir tu a mi’ o qui fa que sí i et dona la raó i després el veus marxar abaixant-se-la”, explica. “Al principi recordo que ningú la portava, ara la majoria ho respecta molt”, explica satisfeta.

La Sònia Castellví té molts records barrejats relacionats amb la Covid. Serveis de tota mena, de dia i de nit, en totes les condicions. Se li fa difícil fer un balanç estrictament com a agent dels Mossos d’Esquadra. “Som policies i és la nostra feina, però també tenim una vida. I hem tingut pors, i ens ha afectat a títol personal. Hi ha companys que han perdut familiars”, explica. L’uniforme de policia li ha servit de ben poc per enfrontar-se a l’epidèmia. Hi havia massa incertesa. “Un virus no és com un atemptat, que t’has preparat per actuar, aquí no saps com fer-ho. És totalment desconegut. Ningú sabia què fer”, afirma. Recorda que el mes de març no disposaven de material de protecció davant d’un enemic “invisible”. “Lluites contra una cosa que no saps què és”, insisteix. I la Covid ha canviat la forma de treballar dels Mossos. Els fets delictius han canviat. “Els confinaments ens han posat molt nerviosos. Hi ha molta hostilitat”, lamenta. Hi ha més episodis de lesions, baralles en l’àmbit particular o entre veïns i coneguts, fet que vincula a l’aïllament obligatori i que algunes malalties no s’han tractat. També queden anècdotes: “Molta gent anava a comprar tabac cada dia. I molts homes amb la bossa de la compra! Mai havia vist tants homes anant al súper!”, explica irònica.

Enguany ha estat un any pèssim per a la cultura, especialment per tot el que suposa fer un espectacle en directe: concerts de música, obres de teatre, circ, màgia, recitals de poesia… Per això, els herois i les heroïnes del 2020 són totes aquelles persones que han lluitat per adaptar-se a la situació. I malgrat que és una distinció col·lectiva, avui destaquem tres persones que representen algunes de les entitats culturals la ciutat. Que han batallat per programar espectacles a Sabadell, tot i les restriccions. El primer d’ells és Pere Urpí, programador cultural d’UIU juntament amb el seu cosí Josep Urpí. Primer van patir el tancament de la Cava Urpí, escenari propi habitual on organitzaven els concerts. Així doncs, a l’estiu es van traslladar als Jardinets de l’Espai Cultura, on van tirar endavant el cicle musical Hi Som!. “És com dir que aquí persistim, que seguim dempeus”. I amb un èxit notable, ja que van fer sold out en la majoria de la dotzena d’actuacions que van programar: Elena Gadel, Gemma Humet, Judit Neddermann… Després arribava la No Festa Major, en què en comptes de fer-se enrere, encara van preparar una desena d’activitats més durant el primer cap de setmana de setembre: l’homenatge de Manel Fuentes a Bruce Springsteen, el flamenc de Cristian Saucedo, el monòleg còmic de Joan Pera… Aquesta tardor van programar concerts al Teatre del Sol, que es van haver de suspendre per mor de la segona onada de la Covid. Finalment, han estat reprogramats a l’auditori de l’Espai Cultura, que els permet vendre més entrades (ja que l’aforament ja està limitat al 50%). “No hem suspès res, tot el que hem anunciat ho hem reprogramat”, diu Urpí.

El coordinador d’activitats de l’Acadèmia de Belles Arts, Gerard Torres Sanmartí és la cara visible de les exposicions a la galeria. A més, en un any significatiu i simbòlic per a l’entitat: el seu 140è aniversari. La pandèmia, però, no ha permès realitzar els actes commemoratius que tenien previstos per a aquesta tardor, els quals tot i això han quedat reprogramats per al 2021. En tot cas, fent tàndem amb el president Joan Llonch i la resta de personal, l’Acadèmia ha mantingut una gran activitat per ser l’any de la Covid-19, amb exposicions mensuals.        

En l’any de la pandèmia, la visita d’escriptors i escriptores a La Llar del Llibre ha estat contínuament interrompuda per les limitacions. Ara bé, no s’han acovardit i han portat noms com Gemma Ruiz, Lluís Llach, Gonzalo Boye, Laura Borràs… També han adaptat el festival Sabadell Negre a les limitacions. I per Sant Jordi van enviar llibres a tots els racons de Sabadell. Per això, l’alma mater de la llibreria, Joan Fàbregues, és una de les personalitats de l’any, juntament amb la resta de l’equip: la Montse, l’Esteve, la Carlota, el Miquel, la Isabel, el Joaquim, el Carles, l’Àngels, el Carlos, la Maria, el Miqui, la Maite i la Nela.

Ho ha viscut a primera línia per la seva professió d’infermera i la seva primera reflexió és contundent: “Mai m’hauria pensat que una cosa així ens pogués passar. Semblava que les pandèmies estaven molt lluny de nosaltres”.

Tot i que encara és molt jove (27 anys), l’Ainoa Torrella ja acumula una notable experiència professional. Va començar amb 18 anys a l’Hospital General i ara treballa al Taulí juntament amb la seva mare. Els primers mesos de la pandèmia li han quedat gravats per sempre: “Vaig estar a les plantes 8 i 9, on s’atenien els malalts de la Covid-19, i em va tocar viure escenes molt dures. El més impactant era veure gent que entrava i al cap d’unes hores ja no hi era. Sabem que en un hospital moren persones, però mai estàs preparada per a una cosa així. La veritat és que sents una sensació de gran impotència perquè al principi no teníem tots els recursos i material que hauríem volgut. Tampoc es coneixien els protocols i això provoca moments de molta incertesa”.

De totes maneres, el pitjor de l’experiència, segons explica, va ser “veure com emmalaltien companys de feina, alguns de manera greu, després d’haver estat treballant braç a braç per salvar vides. Són imatges que mai podré oblidar”. La mateixa Ainoa va patir la Covid-19. D’altra banda, la seva gran afició és el Centre d’Esports Sabadell i també s’ha vist afectada amb la impossibilitat d’anar a l’estadi a veure el seu equip, com ha fet els últims anys. “Per a mi és un sentiment molt fort i ho trobo a faltar. Podem veure els partits per televisió, però no és el mateix. Al camp es viu l’ambient, pots comentar-ho amb els amics i companys de zona, comparteixes l’alegria o el patiment… És una altra història”, assenyala.

Lluny dels focus de l’àmbit professional, el futbol territorial s’ha vist especialment afectat per la pandèmia. L’experimentat tècnic de la UE Sabadellenca subratlla que “per sobre de tot hi ha la salut i jo sempre he estat de l’opinió de suspendre tota la temporada sencera abans de començar”, però admet que “els esportistes amateurs vivim una barreja de tristesa i impotència. Entrenem com podem sense saber quan jugarem o si tornarem a jugar algun dia”. Betis afegeix que “vivim amb la incertesa de poder contagiar-nos en qualsevol moment perquè tenim la nostra vida laboral i familiar i aquí no es fan proves PCR com als clubs professionals”. El Jesús Rueda veu més segur “entrenar i jugar a l’aire lliure que anar a un centre comercial” i tem pels clubs de barri “perquè els seus únics ingressos són el bar o les rifes de cada partit i ara no hi ha res”. Ell practica la boxa al gimnàs Campió d’Óscar Biel.

“Ho he viscut d’una forma estranya i amb una mica de por perquè aquesta pandèmia era una cosa nova per a una societat desenvolupada i que està provocant efectes terrorífics per a molta gent”, reconeix el Xavi Ribas, qui també va patir la malaltia només amb símptomes com la pèrdua d’olfacte i el gust. Mentre va durar el confinament total, ell va poder seguir fent exercici físic a casa, el famós workouthome, “un mètode per no oxidar el cos”. Es mostra partidari d’aplicar restriccions importants “perquè per sobre de tot hi ha la salut de les persones”, però ell hi veu una doble cara: “Ajuden a frenar la malaltia, però afecten emocionalment i poden provocar problemes com l’ansietat o la depressió. Hem pogut observar un increment de malalties mentals durant el confinament”, explica. Des del seu sector, el fitness, s’ha vist molt afectat. “Els gimnasos han estat considerats un dels principals focus de contagi. Per això van ser un dels primers sectors a tancar i ha costat tornar a reactivar-los. Però s’ha comprovat que aplicant tots els protocols establerts el risc de contagi és molt reduït i encara més si el comparem amb altres contexts, com pot ser el del transport públic”. El Club Natació Sabadell va patir un tancament absolut i el Xavi ha pogut analitzar les reaccions de la gent. “Hem notat que hi havia ganes de tornar i s’ha fet d’una manera molt conscient, respectant totes les mesures. Però també hi ha gent que ha agafat por i no ha tornat. I això és com una cadena: menys usuaris, menys quotes, menys ingressos. Molts gimnasos han tancat i altres estan en ERTOs”. El Xavi també exerceix de professor d’Educació física d’ESO a diferents escoles. “En aquest sector sí que la paralització ha estat total i costarà tornar a treballar”.

El 2020 serà un any impossible d’oblidar per al perruquer de la Creu Alta Xavi Caravaca. El confinament, que va obligar a abaixar la persiana, i el temor a un possible contagi de la Covid-19 per part dels seus clients van ser els principals enemics amb què va haver de lidiar Caravaca per sobreviure econòmicament parlant. “Tenir el negoci tancat també comporta despesa. Va ser bastant dur, la veritat. Afortunadament, he trobat una gran resposta gràcies a una clientela molt fidel”, explica.

D’aquesta vivència, però, també n’ha extret conclusions positives, per al negoci local i per a la seva vida: “Ens ha canviat la manera de funcionar i de viure”. Per exemple, si abans la perruqueria era un bullici de gent fent cua esperant el seu torn a les cadires de l’establiment del perruquer creualtenc, des de l’arribada de la pandèmia s’ha vist obligat a adaptar-se a la nova normalitat. La cita prèvia, del qual només en té bon feedback, ha arribat per quedar-se: “Els clients s’han adonat que és molt positiu. Ara saben quan entren i quan surten. Hi ha hagut una resposta molt positiva”, comenta. D’enguany es queda amb aquestes petites coses, perquè, segons explica, “davant les adversitats, ens hem de sobreposar i quedar-nos amb allò que, encara que sigui poc positiu, és el que val la pena”, reflexiona.

Reforçar la pàgina web corporativa ha estat un dels canvis que ha empès Jordi Gorina davant l’embat de la Covid-19 a l’empresa Stickway. “Li hem donat més visibilitat per intentar rebre més comandes i així mantenir viu el negoci”, explica. En la mateixa línia, confessa que “la manera d’enfocar el negoci respecte a les empreses i els clients ha canviat”. El tancament forçós durant set setmanes va obligar a lidiar amb els costos fixos, als quals se li van afegir els petits entrebancs per cobrar les feines realitzades. Tot i això, en fa un balanç positiu: “No ens podem queixar. Esperem que el 2021 sigui l’any de la fi de la Covid-19”.

 La Covid-19 va ajornar l’inici del Mundial de Moto2 fins al passat mes de juny. Una situació que va obligar Albert Montoro a reinventar-se durant els mesos de pandèmia: “Els autònoms ens hem hagut de buscar la vida per ingressar diners durant aquests mesos”, explica. La solució? Reinventar-se en el món del transport de missatgeria: “Vaig adaptar la furgoneta que tenia i em vaig oferir a una empresa per fer repartiments fins que no va començar el Mundial. Va ser una glopada d’aire fresc”, reconeix. De cara al 2021 només desitja poder començar la pretemporada d’aquí a un parell de mesos.

I, com ella, centenars de restauradors de Sabadell que han patit la cara més crua de les restriccions imposades. S’han sentit assenyalats i, molts cops, “impotents” per veure com els seus ingressos anaven minvant sense poder fer-hi res. Toñi Álvarez, propietària del bar Carreras de Can Puiggener, és una de les cares visibles d’aquest combat: “Ha estat un any de superació que ens ha posat a prova a tots”, considera. Va poder trampejar la situació amb el confinament domiciliari. En poc temps es va esvair el coixí d’estalvis que havia fet durant molt de temps i va haver d’enfrontar-se a la segona onada per sobreviure. “No em podia permetre quedar-me a casa, vivim del bar”, diu. Després d’haver-se instal·lat en la quotidianitat del dia a dia, va haver de posar potes enlaire la seva manera de fer i va adaptar el que ella oferia al que aleshores podia oferir. No tot ha estat tan dolent. Ha posat a prova la seva capacitat de superació i diu que s’ha adonat de la seva capacitat per adaptar-se. Ha pogut aturar la seva vida atrafegada per dedicar temps a qui més s’estima. I s’ha vist abocada a una “humanitat sorprenent”. La Toñi veu ara una gran empatia per part dels seus clients, creu que aprecia molt més els petits detalls i les mostres d’estima. No ha estat un any fàcil per a l’hostaleria ni per a ella. Després de la crisi del 2008 va haver de tancar un local que tenia. 

Davant de situacions extraordinàries, respostes a l’alçada. El moviment va sorgir de forma aparentment coordinada de nord a sud de la ciutat: veïns que, a títol personal, van decidir implicar-se amb les persones que més ho necessitaven. Joan Domene és un dels joves que va fundar Corona Ayuda, una plataforma que va sorgir en una conversa de WhatsApp entre amics i que repartia –i encara ho continua fent– aliments i medicació entre els veïns més grans del nord de la ciutat. Ha estat “gratificant”, però també n’han conegut la cara més crua: “Hi ha gent molt sola i molt desemparada”, recorda.

Ana Cordero fa cinc anys que regenta un petit forn de barri. Durant els mesos de confinament domiciliari es va adonar de la importància de la seva feina. “No soc qui ven el pa. Soc l’Ana, a qui confies les teves pors i preocupacions”, sosté. Si hagués d’extreure la part més maca d’aquests mesos és que s’ha valorat de ple el comerç local. I s’ha evidenciat la humanitat de les persones. L’Ana, que estava sola a la botiga, després d’una llarga jornada a la fleca, recorria Sabadell repartint les comandes dels seus clients més grans. I no els cobrava ni un cèntim extra. “Ells han tingut molta por i estar al seu servei és satisfactori”, diu.