[Ignasi González, lector]
Divendres vaig assistir al teatre Principal, al retorn a la nostra ciutat del violinista sabadellenc Josep Colomé, seduït per l’entrevista que en va publicar el Diari de Sabadell i perquè, coneixent-lo de fa temps, sabia del cert que no decepcionaria el públic.
La sòbria posada en escena no em va sorprendre donat que és una característica pròpia de les actuacions del músic sabadellenc, però sí el fet que, essent un acte organitzat per Joventuts Musicals i l’obertura de la temporada de cambra, no hi hagués una presentació com s’escau a un esdeveniment que iniciava un cicle i, al temps, reparava un greuge.
En Josep Colomé és un artista reconegut arreu, amb una extensa experiència internacional i una carrera llarga i exitosa que, malgrat tot, no té cap mena de reconeixement ni valoració en la seva pròpia ciutat natal. De fet, feia anys que no actuava a Sabadell no pas per manca d’interès propi sinó perquè malauradament no compta en les múltiples programacions artístiques de la ciutat.
Centrem-nos, però, en el concert de divendres. En l’entrevista publicada per Diari de Sabadell en Josep advertia que presentava un programa eclèctic més centrat en les sensacions que les peces havien provocat en ell mateix tot al llarg de la seva vida que no pas en un tema o una època determinada i que buscava la complicitat del públic per deixar-se seduir. La realitat no el va desmentir.
Amb en Dani Espasa al piano (una altra perla que caldria promocionar més), el programa de cançons que van presentar, sense un lligam aparent entre elles, buscava i aconseguia, des de la primera peça, embolcallar-nos amb una música sensible, més que agradable a les oïdes i que, per sobre de tot, acaronava i provocava en mi una allau de sensacions quasi sensuals, amoroses, malencòniques.
Començar la primera part amb una milonga de Piazzola és ja un repte, i acabar-la amb una altra de Piazzola després d’un itinerari que passava pel Toldrà, Ravel i Fauré, ens deixà a l’escàs descans amb una sensació relaxant i expectant al mateix temps.
La segona part fou una apoteosi. Primer un Intermezzo de Shumann delicadíssim deixava pas a la coneguda Vocalise de Rachmaninov i, tot iniciant un crescendo enervant amb dos Piazzolas més i un tastet de Newman esclatava definitivament amb una excelsa interpretació de l’Spain de Chick Corea (menció especial mereix la interpretació al piano d’en Dani Espasa, que deixà ben clar que el seu paper no podia ser més llunyà al de simple comparsa).
Quan el públic, posat dempeus, no parava d’ovacionar els artistes, ens regalaren tres bisos de matrícula d’honor: en primer lloc el Preludi nº 1 op 18 d’Scriabin que, malgrat no tenir en l’original el violí com a instrument, en Josep havia arranjat per fer-ne una interpretació excepcional (amb un pianíssim final que posava la pell de gallina); després, la Cançó de Lluna (creació del mateix Josep Colomé) que convidava a la contemplació de la llarga nit de lluna plena en forma de cançó de bressol; i acabaren amb una peça d’Sting que tornava les coses al seu lloc, de peus a terra.
En resum, un concert excel·lent, adreçat directament al cor que aconseguí posar-nos, a flor de pell, tota la sensibilitat i el sentiment que prometia.
Acabo insistint en la injustícia que un violinista com el que es va presentar divendres al Principal no tingui, de les institucions sabadellenques, el reconeixement que es mereix perquè se l’ha guanyat arreu.
