Vaig trepitjar terres catalanes per primer cop el setembre del 2003. Arribava al campus de Bellaterra, que jo equivocadament pronunciava amb una mena de ela geminada. La mateixa errada que quan pronunciava el cognom de Pasqual Maragall –qui just havia estat nomenat president de la Generalitat–.
Fou un amic de la facu, Gabriel, qui em va explicar que això no era més que la forma en què l’imaginari de la resta de l’Estat es pensaven que es pronunciava. I vaig començar a dir-ho bé. Em va costar, però un veí gironí de la Vila (la residència del campus de la UAB) sempre m’animava a dir correctament el fonema /ll/, repetint el nom Dagoll Dagom una vegada rere l’altra.
Feia cagades grosses, però crec que resultaven divertides. Mai em va faltar qui em traduís al castellà alguna paraula que digués la professora. I encara vaig rebre molts apunts de franc (ai las, potser gràcies a allò tant en auge que era la basquitis). A segon de carrera vaig fer el canvi al català amb algunes amigues, com la sabadellenca Maria Manyosa. Jo parlava un català macarrònic, que feia la conversa poc fluida. Així que probablement haurien preferit seguir en castellà. Si ho varen preferir, ho desconec. No el van canviar mai. Josep Bassas em passava discos d’Obrint Pas i Brams. I, mentrestant, feia cursos al SIM (dins el campus), amb diversos professors que em presentaren les lletres de Quim Monzó i Mercè Rodoreda.
En acabar la carrera vaig marxar a Palma. Miquel Serra, qui seria el meu director durant més de cinc anys, m’estava fent l’entrevista de feina, quan el vaig aturar per avisar-lo que el meu nivell de català era notòriament baix i que potser no era el candidat adequat. No ho recordo textualment, però em va respondre que fes bon periodisme i alhora aprengués la llengua. S’hi jugava molt amb mi, ja que era l’únic diari en català editat a Mallorca: el Diari de Balears.
Un dia, a prop de la impressora, em vaig posar a xerrar amb Antoni Mateu. Vàrem ser parella aquell temps. I per a mi, Mallorca sona a la seva veu. Em va ensenyar a estimar la llengua sense cap discurs polític: tot just amb la bellesa de la seva parla.
Llavors arribà José Ramon Bauzá i la seva croada contra el català. Ens vam haver d’alçar. Mallorquins i nouvinguts. Al carrer. Amb manifestos. Amb vagues. Amb samarretes verdas.
Quan vaig tornar a terra ferma, havia comprès que podia anar per tot arreu amb la mateixa llengua. Vaig decidir que no canviaria d’idioma; ni a botigues ni enlloc. No pas a Terrassa. Ni a Sabadell.
Perquè és la meva manera d’abraçar-vos i donar-vos les gràcies a tots els que m’heu regalat la vostra llengua. Que ara he fet meva. I que dissabte defensaré als carrers de Barcelona.
