Els darrers anys, algunes pautes de consum han vist néixer la seva alternativa ecològica o ètica. El cas paradigmàtic són les cistelles de verdures envers els grans supermercats. Però hi ha un consum que és ben difícil de substituir amb una alternativa ètica: la roba. Avui dia no hi ha una alternativa a gran escala de roba sostenible, tot i que sí que hi ha un ecosistema de petites iniciatives. Tenen en comú un vessant social (com ara condicions laborals més bones per als treballadors) i un d’ecològic (reduir al màxim la contaminació en el procés de producció). O fins i tot una lògica de segona mà, afavorint el reciclatge de peces i disminuint els residus. Coincidint amb la Setmana de la Moda i la Roba Sostenible que està celebrant l’Escola Illa, en parlem amb diferents veus que situen el debat. I apunten idees perquè no sigui tan difícil arribar a l’armari i trobar alguna peça que estigui fabricada com a ‘fast fashion’.
La lectura d’aquest text requereix un breu exercici previ. Miri el lector com va vestit ara mateix i apunti en una llista l’origen de les peces de roba. Comprovarà, probablement, la dificultat de sortir del mercat de roba fast fashion.
O dit d’una altra manera, peces produïdes a gran escala aprofitant la mà d’obra barata de països del sud global. I amb un gran impacte ecològic, a causa de l’alta contaminació química de la seva producció.
Precisament per tenir alternatives, l’Escola Illa ha celebrat aquests dies la Setmana de la Roba i la Moda Sostenible. Sílvia Ferran, professora de Moda, ha coordinat el programa de conferències i tallers. “La paraula sostenibilitat està una mica gastada, és cert. Potser podríem parlar de moda justa”, matisa Ferran abans de començar. Justícia social, ecològica…
Perquè en una peça de roba hi participen –almenys– tres àmbits. El disseny, els materials i la producció. O sigui, hi pot haver combinacions diferents que facin que una peça sigui híbrida. Un cas habitual és que el disseny sigui d’un estudi local, però després s’enviï la producció a un país empobrit. O que dissenyis una samarreta i la produeixis amb alguna de les empreses tèxtils que encara funcionen a Catalunya, però amb un cotó que ha estat molt contaminant en el seu país de producció.
“És que el fast fashion ens ha destruït tota la indústria”, sosté Ferran. Sabadell és un cas paradigmàtic, com a ciutat postindustrial. “Però és cert que el sector de la moda està patint canvis i s’està creant més des del petit productor, des del quilòmetre zero”, afegeix Ferran.
Sovint, que la producció es faci a casa és molt bon indici. “Hi ha empreses que venen molt de màrqueting de tipus eco, però prové de l’altra punta del món”, diu Ferran. Fent un símil alimentari, seria l’alvocat eco del Brasil, importat en avió.
Taller a l’Escola Illa / VICTÒRIA ROVIRA
I és que el món gastronòmic fa anys que està al capdavant en aquest procés de bastir una alternativa, ja que les botigues de producció ecològica, les cooperatives de consum i els restaurants de quilòmetre 0 són ja mainstream.
Ferran també apunta a enganys amb els materials, com el cotó ecològic. D’aquí la necessitat d’estrictes certificacions dels materials i la seva traçabilitat.
Tot i això, el consumidor de roba també és cada cop més conscient, creu Ferran. “Ara compra diferent i no només valora si li agrada estèticament”.
Ara bé, també cal superar altres hàndicaps. Com ara l’accessibilitat. I és que una persona pot voler comprar roba sostenible, però potser no troba on fer-ho. “Físicament costa trobar botigues, però on-line hi ha molta oferta”, diu Ferran.
L’altre problema és el preu. “És més car? Sí. Però és que en la cadena de producció d’una peça de roba hi participen moltes mans. I cal pagar-ho amb dignitat”, sosté Ferran.
Però és que, a més, el preu és el mateix a la llarga. “És una peça de qualitat que no perdrà el color al cap de quatre rentadores”, diu. Perquè la samarreta que et costa cinc euros té una vida curta.
La qual, a la vegada, multiplica ingentment la quantitat de brossa generada. A l’Estat espanyol, de fet, cada any llancem a la brossa 37 quilograms de roba de mitjana per persona.
En tot cas, Ferran percep una revifalla de les petites indústries, que sovint s’agrupen com a cooperatives, projectes d’economia social o algun tipus de coworking.
Alumnes de l’Escola Illa aquest dijous, al taller d’‘upcycling’ /VICTÒRIA ROVIRA
Decreixement
Un altre vessant de la sostenibilitat és l’eix de la segona mà. O sigui: no produir res nou, sinó treballar el que ja existeix. D’alguna manera, és el que fa Fran EME, exalumne de Disseny gràfic de l’Escola Illa (on va tornar dimecres com a ponent de la Setmana de la Moda i la Roba Sostenible).
“La millor peça sostenible és la que no es fabrica”, assegura. D’aquí que la seva aposta a Makeo.top sigui de segona mà, cercant peces singulars en mercats per després vendre-les: dimarts a la Creu Alta, dijous als Merinals, diumenge a la Zona Hermètica… També trepitja Terrassa, Montcada, Rubí… “Tot allò que estigui en un radi d’uns deu quilòmetres a la rodona de casa meva i que hi pugui arribar en bicicleta o moto”, explica.
I què és el que fa? “Jo reivindico el residu, tot el que la gent ja no vol”, explica EME. “Però no faig intervenció en les peces, no les tracto”. La seva tasca és com fer una arqueologia, anant a mercats a regirar-ho tot i trobar peces singulars, genuïnes. I que formen part del nostre patrimoni. “Per exemple, si trobo uns pantalons Gorina, fabricats fa uns anys a Sabadell, em fa molta il·lusió. Aquesta és la peça que m’agrada recuperar i vendre”, exposa.
Fran EME i Lluïsa Villanueva / VICTÒRIA ROVIRA
Una forma, doncs, de no produir més. “Ja no té sentit”. Alhora que dignifica la peça i la dota d’un nou relat.
Qui sí que modifica les peces és la dissenyadora tèxtil Lluïsa Villanueva, qui dijous va impartir un taller d’upcycling. Es tracta de transformar els residus en objectes de valor amb l’aprofitament de materials reciclables per crear productes que tinguin més valor que l’original.
Però encara queden dues conferències més: dilluns 7 de febrer serà el torn de la xerrada, a càrrec de Maite Machado, sobre economia circular, titulada Moda i sostenibilitat en l’era de l’Antropocè. I per acabar, dimarts 8 de febrer, la consultora en disseny i esdeveniments de moda Núria Mora parlarà sobre els nous models de comunicació de la moda.
Sílvia Ferran / VICTÒRIA ROVIRA
Botigues físiques de roba sostenible a Sabadell
• Recicla’m
• Emaús
• Humana
Botigues en línia
• infinitdenim.com
• baobab-barcelona.com
• amapolaveganshop.com
• reenlifestyle.es
• velvetbcn.com
• sunsais.com
• wearebonito.com
• uttopy.com
• cus.cat
Botigues de segona mà
• makeo.top
• vinted.es
Mercats
• naubostik.com
• vintagekilo.com
• fleamarketbcn.com
• womarket.es
Al territori
• marcelinus.cat
• laciutatinvisible.coop
