[Per Jaume Garcia Arija, veí afectat per l’Habitatge dels Merinals]
Aquest Sant Jordi passat una veïna de la meva escala va caure i es va trencar el fèmur. Tenia problemes de mobilitat i aquest accident la limitarà més perquè vivim als pisos afectats per patologies estructurals de la segona fase del barri de Merinals.
Aquesta senyora, propietària de tota la vida, no podrà gaudir del seu Dret a l’Habitatge digne perquè possiblement arribi a necessitar una cadira de rodes mentre es rehabilita de la fractura. Durant mesos no podrà caminar pels carrers a causa de l’estat degradat del terra, no podrà pujar ni baixar les escales del pis per anar a fer rehabilitació, no podrà anar a comprar o simplement gaudir d’un passeig…
Està condemnada a passar tot el temps al llit o una cadira perquè, en aquests pisos de dimensions insuficients, una persona amb cadira de rodes no pot accedir al lavabo, ni la cuina, ni l’habitació. Són espais fora de la normativa actual d’habitabilitat per dimensions, alçades, accessibilitat, ventilació, etc. i, a més, tenen patologies estructurals greus: carbonatació, oxidació i ciment aluminós. Amb casos com aquests queda palès que els nostres habitatges no compleixen amb els mínims d’habitabilitat i dignitat necessaris per viure-hi. però per l’Agència de l’Habitatge no hi ha argument moral, ètic, judicial o tècnic que els convenci perquè no hi ha voluntat política de solucionar aquest problema.
Em pregunto què el passaria pel cap i les entranyes a aquestes persones de les quals depèn la decisió que determinarà el futur a casa nostra, si es trobessin a la seva mare en un llit, i que no pogués moure’s per casa seva per cuinar i alimentar-se, anar al lavabo a rentar-se i fer les seves necessitats, estirar-se al llit a descansar, o sortir que li toqués l’aire… com una persona digna.
