Publicitat
ANDER ZURIMENDI

Escapant-se entre les mans

Com si s’escapessin entre les mans, vaig oblidant els nostres records. La banyera plena en la freda tarda d’un diumenge d’hivern. La pizza que ens salvava el sopar.

Altres han arribat ara i només són meus: neva flor de pruner i surto a plaça a recollir uns pètals del terra. És Dimecres de Cendra.

Tens 36 anys i no saps si t’has tenyit de ros perquè et mola o perquè et perceps vell.

I quasi ni recordes com omplíem els tuppers abans d’anar a dormir, per a l’endemà sortir volant de casa.

Ara t’acostes a l’orella una pedra de la platja i no sents l’iPhone. Mires el teu nebot i li agraeixes mentalment que et recordi com es busca la bellesa en qualsevol acte de la quotidianitat. Escoltes pedres a Cotlliure, celebres la Mona a Perpinyà.

I com en la nit les fogueres de Sant Joan, les parades de Sant Jordi dibuixen, espontàniament, les geografies de la llengua catalana.

Escoltes una cançó de Txarango que parla de fer la cullereta amb la teva parella. I penses que ja ni te’n recordaves de com era dormir cada nit a la seva vora. I el record s’escorre entre les mans, però encara no saps que ja és hora que caigui a terra.

I no portes banyador ni tovallola, però amb els calçotets n’hi ha prou per llançar-te a l’aigua de la Barceloneta. I és abril i pela fred, però saps que la pell té memòria i que el primer bany de l’any sempre t’emociona.

Escoltes la conversa d’una parella d’amics i recordes (perquè ja no ho feies!): vosaltres també assajàveu les presentacions, abans de fer una xerrada o d’impartir una classe.

I hem comprat garoines al mercat de Cerdanyola, perquè vols un Vallès mariner com a aperitiu de la calçotada. I retrobes la colla de la universitat i ja no importa quina edat tenen els anys que fa que han passat sense veure’ns.

I et poses al llit sense que t’entri el pànic per com anirà la matinada. La incertesa del mal dormir –ara com ara– ha marxat.

I surts a córrer pel Rodal i la vida es resumeix en aquell moment en què, cames cansades, ensumes –amb el teu nassarró al·lèrgic– la ginesta que ha esclatat.

Quan deixes de pensar en tu. Fora del bucle. I t’adones que no has estat per les teves amigues i amics, just quan ho necessitaven. Descongelar l’amistat en una primavera galàctica. I si et pregunten “què tal?” ja no contestes “uf, setmana a setmana”. Ara ets tu qui demanes als altres com es troben.

I ja ha passat un any des que vas començar a oblidar. I entens que els records no s’escorren entre les mans, sinó que ara els observes des d’un altre lloc. Et sents afortunat. I t’atures un segon. Per fer espai al teu davant i permetre’t que hi passin coses.

Publicitat
Comentaris
To Top