CARTES AL DIRECTOR

Contra l’assetjament escolar

[Per Anna Andreu Folch, lectora]

Aquesta darrera setmana, hem viscut el dia internacional contra l’assetjament escolar, el 2 de maig. Un dia més en el nostre calendari solidari, en la lluita cap a les injustícies socials en què les escoles organitzen actes i activitats diversos per “denunciar” i mostrar el seu rebuig cap a aquesta xacra social. A dia d’avui, hi ha a implantats als nostres centres un munt de protocols de prevenció, activitats i xerrades pedagògiques regulars en la lluita contra el bullying, comissions, i bústies de denúncia, etc. 

Però no és suficient. Darrere d’aquest “aparador” ple de suposat activisme, s’amaga en el fons del mostrador “allò que no es veu” que és precisament el que caracteritza aquest monstre silenciós que és l’assetjament escolar.

Tots i totes ens veiem amb ànims de parlar de bullying i de posicionar-nos en contra. Ara bé, quan apareix en el nostre entorn més proper i es tradueix en noms i cognoms, la cosa canvia. Acceptar que som espectadors passius i a vegades còmplices d’aquesta realitat es torna una veritat que incomoda, que ningú vol. Hem conviscut amb el monstre des de fa molts anys, anomenant-lo “coses de nens i nenes” però, sobretot els adults, continuem sense assumir el paper i la responsabilitat que ens pertoca. Si “no es veu no existeix”… però els experts ens diuen que avui en dia, podríem trobar casos d’assetjament

en totes les aules de les escoles catalanes […]Les estadístiques són demolidores. Per què, doncs, no aplicar proves de detecció qualificades, de manera sistemàtica a les aules? Així, es podria detectar de manera precoç el monstre invisible i actuar en conseqüència. Potser perquè el resultat no ens agradaria? Perquè podríem perdre la nostra reputació d’escola com a espai segur i símbol de convivència social? Perjudicaria la imatge pública d’una escola concreta? Podria passar que per això algunes escoles poguessin arribar a ignorar i fins i tot “amagar” les evidències del bullying dins del mateix centre, al mateix temps que fan difusió de les seves polítiques contra l’assetjament escolar?

Per què en alguns centres continua operant “La llei del silenci” i la negació o el camuflatge de la presència del bullying a les seves aules? Per què el nen o la nena que pateixen assetjament encara són qüestionats i estigmatitzats, i se’ls fa culpables de la situació? Per què la “solució” passa moltes vegades per la proposta a la víctima d’un canvi de centre escolar? I en definitiva, per què encara mirem cap a una altra banda en el nostre entorn immediat, mentre al mateix temps publicitem la nostra lluita incansable contra l’assetjament? Fins que no donem resposta i solució a aquestes i altres preguntes, el bullying seguirà actuant com una malaltia invisible, en silenci, amagat, amb el camuflatge que nosaltres mateixos li oferim. Acabar amb l’assetjament és desemmascara-lo i fer-lo visible. Hi ha molta feina a fer.

Mentrestant, seguim fent actes de denúncia i creant comissions, però moltes vegades, no escoltem o no volem escoltar els senyals d’auxili que ens envien els nens i nenes, víctimes del monstre i de la nostra falta d’acció.

Comentaris
To Top