El Triquell flueix a l’hora d’expressar-se en una conversa. Potser és per la mateixa sinceritat que ha fet que les coses li rutllin bé a l’escenari d’Eufòria (TV3). Dispara titulars mentre reflexiona sobre el pas pel programa, sense cap mena d’intencions grandiloqüents. Sobre les bondats del xou, però també sobre l’angoixa que genera l’exposició mediàtica. La final del programa és divendres (22.05 h).
El final d’una etapa
“Tanco una etapa molt bonica de la meva vida que sempre recordaré. M’ha ensenyat molt com a intèrpret, com a cantant i sobretot com a persona, que és el més important. El temps m’ha passat volant, encara no he tingut prou temps per processar tot el que ha significat el pas pel programa, ni les fases psicològiques per les quals he passat, les pujades i les baixades”.
‘Burnout’, la síndrome d’estar cremat
“Vull sortir d’una mena de burnout en què havia arribat l’última setmana i quedar-me amb bon sabor de boca. I sobretot gaudir, que en la teoria és fàcil, però a la pràctica és un treball molt bèstia. Sempre havia estat molt guerrer, molt lluitador amb mi mateix, equilibrat i amb molta pau mental. Però m’estava costant mantenir-la perquè són molts estímuls”.
El Triquell, primer finalista d”Eufòria’ de TV3 / D.S.
Les expectatives, superades
“No m’esperava arribar fins aquí. Toco bastant de peus a terra a l’hora de generar-me expectatives a la vida. Són bastant terrenals”.
Un gremi per ajudar-se
“Si faig retrospectiva, el millor que m’ha passat són les persones. Els vincles generats, tota la convivència i com ens ajudem a treure el que som. Hem entès les circumstàncies i hem fet pinya. Hem creat un gremi, un circuit real humà que ha nascut per ajudar-nos en els mals moments en què algú ha tingut algun problema”.
L’autoestima
“Eufòria ha estat una forma d’odiar-me i d’estimar-me. Si ets autocrític i vols el millor per al futur i per a la teva carrera, en molts moments vols demostrar-te que vals. M’he adonat que si no m’estimo jo, no ho farà ningú per mi. Ja et poden estar felicitant milers de persones, que has de ser capaç de valorar el mèrit que té ser valent i exposar-te, viure i morir pel que estimes, la música. És dur, però a la llarga reconforta”.
I ara, què?
“Em toca palpar tot el que vingui tal com vingui. El que predomina en mi són ganes de passar temps amb la meva gent, crear contingut, compondre i escriure amb temps i veure què passa. Que l’abisme ens faci volar i no el contrari, que a vegades fa vertigen”.
