[Albert Garcia Pujol, economista]
El capital natural i l’activitat econòmica es poden veure com un matrimoni mal avingut però inseparable. De manera molt general, es pot considerar capital natural el medi físic que serveix de base a les activitats econòmiques i socials. Igualment, de manera molt general, l’activitat econòmica es pot veure com aquella tasca que a través de la utilització de recursos diversos obté un resultat, en la forma de nous recursos i serveis, que permet satisfer les necessitats humanes.
D’una manera esquemàtica, l’activitat econòmica actual es basa en (i ha prosperat amb) l’obtenció de forma barata i massiva d’energia d’origen fòssil i en l’ús creixent de minerals. Aquesta energia fòssil, aplicada amb l’esforç i la intel·ligència humana, ha servit per combinar diferents recursos naturals i/o fabricats i produir béns finals per al nostre consum.
Per completar una mica més el quadre que relaciona patrimoni natural i activitat econòmica, cal indicar que els recursos naturals que entren en l’activitat econòmica s’han produït també amb energia, però en aquest cas amb una energia inesgotable, l’energia solar. Finalment, per disposar del quadre complet, hem d’indicar que tant durant el procés de l’activitat econòmica com en el consum dels béns finals, es deixen anar sobrants, deixalles, residus i també energia degradada que tornen al medi natural.
Aquesta societat industrial, que inclou la mecanització de la producció agrícola i ramadera, s’ha desenvolupat de manera imparable i ha permès també el desenvolupament dels serveis, i sobretot ha possibilitat el creixement de la població a tot el planeta. Tenim un planeta ple de persones que viuen gràcies a una activitat econòmica cada vegada més sofisticada i complexa.
Aquest panorama, que pot tenir una aparença eufòrica, ha topat, per sorpresa de molts, amb una realitat negativa del capital natural. Ho ha fet posant al descobert dos límits. El primer, a l’entrada de l’esquema descrit: la disponibilitat de minerals i de productes fòssils per generar energia és una disponibilitat limitada, els recursos no es reprodueixen. El segon límit se situa a la sortida de l’esquema i consisteix en l’expulsió de residus resultants de l’activitat econòmica, en totes les seves variants. Els gasos dispersats a l’atmosfera, que sobrepassen les capacitats de captació natural per la flora terrestre i pels oceans, les restes químiques dipositades al sòl i a les aigües de rius i mars, i els productes sòlids fabricats que un cop utilitzats es llencen per tot arreu fan que el capital natural minvi, es redueixi i, a més, que es generin efectes molt adversos com l’escalfament global, la pèrdua de biodiversitat i l’acidificació dels oceans, entre molts d’altres.
S’ha d’assenyalar que les diferents mètriques que pretenen posar llum a l’evolució de l’activitat econòmica, molt especialment el producte interior brut (PIB), no estan dissenyades per recollir els efectes negatius que aquesta activitat provoca sobre el capital natural. Tampoc es disposen de mètriques acceptades i ben establertes per mesurar les pèrdues de capital natural. Si bé cal mencionar les valuosíssimes mesures que de manera cada cop més sistemàtica fan els científics. Mesures que costa transportar al món econòmic.
En relació amb el PIB, val a dir que és una mètrica valuosa però que mesura un flux, una renda, la producció anual de béns i serveis. Precisament no és una mesura d’estoc, de capital, i resulta que a la producció anual, a la renda, s’hi incorporen, s’hi sumen, els elements de desgast o consum del capital. Quan aquest desgast afecta el capital fabricat (fàbriques, equipaments i infraestructures diverses), la situació es corregeix i el desgast, la pèrdua de capital desgastat o consumit, es descompta: són les amortitzacions de capital. Quan al producte interior brut s’hi descompten, s’hi resten, les pèrdues del desgast del capital fabricat, les amortitzacions, s’obté una xifra de producte o renda anual menor, anomenada producte interior net. Però quan aquest desgast, aquesta pèrdua, es produeix sobre el capital natural (aire, oceans i mars, flora i fauna, recursos minerals de tota mena), no es descompta res: no hi ha amortitzacions del capital natural que facin disminuir el valor del flux del que s’ha produït anualment. Amb paraules senzilles, ens estem menjant el capital natural sense tenir-ho en compte, considerant que som més rics del que realment som perquè no descomptem, no restem, les pèrdues que es produeixen en el capital natural durant el procés de l’activitat econòmica que produeix la renda.
Hi ha hagut, doncs, una separació creixent, gairebé un divorci, entre capital natural i activitat econòmica. Els efectes negatius de l’activitat econòmica sobre el capital natural i els efectes negatius que els canvis en el capital natural ja produeixen i poden produir sobre l’activitat econòmica constitueixen un bucle que s’accelera i que avui ja s’accepta de manera majoritària com una realitat. El problema que es planteja és majúscul i per a molts, juntament amb el risc d’una guerra nuclear, és el perill més gran al qual ha d’enfrontar-se la humanitat.
L’efecte negatiu més definit i ben estudiat és el canvi climàtic i l’escalfament global provocat principalment per l’excés d’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle (òxid de carboni, metà, òxid nitrós, hexafluorur de sofre i altres) que ja suma un total de gairebé 50.000 milions de tones a l’any, 37.000 milions de les quals es deuen a la crema de fòssils vinculada a l’energia. Per eliminar aquest efecte negatiu cal, ni més ni menys, canviar tota la forma de producció d’energia a tot al món. Es tracta de deixar de cremar minerals fòssils, carbó, gas i petroli, per produir els distints tipus d’energia que avui fem servir. Es tracta de fer volar avions, de fer córrer trens i de fer navegar vaixells, de fer funcionar cotxes, de donar calor i llum a les cases, a les fàbriques i a les infraestructures de tota mena, amb una energia obtinguda des d’unes fonts d’energia diferents dels minerals fòssils. I potser, també, es tracta de consumir menys de totes aquestes coses. En qualsevol cas, el repte de la transició energètica és enorme i l’impacte sobre el sistema actual de viure i produir, difícil de concebre.
L’any 1988, en el context de les Nacions Unides, es va crear el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC, per les seves sigles en anglès), que acull tots els països del món. En aquest mateix marc de les Nacions Unides, l’any 1995 es va constituir la Conferència de les Parts (COP, per les seves sigles en anglès), que va reunir tots els països del planeta per parlar de com abordar l’escalfament global i trobar-hi una solució.
L’IPCC ha publicat, des de l’any 1990, sis grups d’informes anomenats Revisió de les valoracions (AR en anglès). A finals de l’any 2021 i al llarg del 2022 es publicaran els informes corresponents al sisè grup d’ARs, o AR6. Cada publicació d’un AR consta de l’extens treball de tres grups d’experts: el de base científica, el d’impactes, adaptació i vulnerabilitats, i el de mitigació del canvi climàtic. Els informes estan firmats i acceptats per tots els països. De manera molt resumida, els informes AR han demostrat que el canvi climàtic té com a causa principal l’activitat humana, i també que per no sobrepassar un increment de la temperatura global de 2 graus centígrads en relació amb l’estimada del 1850, cal retallar l’emissió actual de gasos d’efecte d’hivernacle en un 50% abans de l’any 2030 i eliminar-los l’any 2050. Cal una descarbonització urgent.
Per aconseguir aquesta reducció i eliminació, la COP es reuneix anualment. Aquest any està prevista la seva reunió el mes de novembre a Xarm el-Xeikh, a Egipte. Serà la reunió número 27. La importància que té és la de recollir el compromís que agafa cada país participant davant la resta de països del món. L’esforç per fer conviure el matrimoni mal avingut del capital natural i l’activitat econòmica és i haurà de ser formidable. Ha de vèncer tota mena d’interessos creats i d’idees ben arrelades sobre l’economia i la forma de vida, idees que han envellit de sobte. La humanitat s’hi juga literalment la vida.
