La Simfònica del Vallès (OSV) va començar el nou curs al Teatre La Faràndula, i l’endemà al Palau de la Música Catalana, ambdós molt plens, amb un quasi monogràfic Dvorák i les seves dues obres tardanes més afamades: el Concert per a violoncel i orquestra Op. 104 i la Simfonia núm. 9 “Del nou món”. És a dir, un programa d’estructura clàssica, solista excepcional i amb la voluntat per diversificar tímidament el repertori incloent la peça que ho precedia tot: l’arranjament per a cordes de l’Andante moderato del Quartet per a cordes en sol major de la compositora afroamericana Florence Price.
I, com el curs passat, el director Andrés Salado retornava per obrir la temporada corroborant que excel·leix en una estilització de sonoritats cambrístiques, dinàmiques contingudes i distribució de colors que va més enllà de l’elegància en la demostració d’exquisidesa. Una exquisidesa gens esnob ni ultrasofisticada, si no cantable i regida per un encoixinament acaronador que dota de naturalitat les transicions, canvis i finals de secció en l’estructura, així com el sentit rítmic de la melodia.
Ho anunciava el tema coral a la manera de nocturn de l’obra de Price, ho evidenciava la simfonia i refulgia en el llarguíssim concert per a violoncel on va modelar l’orquestra deixant l’espai necessari perquè la superba Anastasia Kobekina assumís el màxim protagonisme.
La russa serà un d’aquells noms que haurà actuat amb l’orquestra sabadellenca abans de la seva consagració internacional definitiva. Combina la musculació i la força sonora en els trams més dramàtics amb la introspecció del soliloqui romàntic des d’una maduresa, seguretat i tota la precisió tècnica que es vulgui: riquesa harmònica del registre superior, sons quasi violinístics, perfil de la línia, i, per descomptat, dobles cordes, glissandi i portamenti en una direccionalitat del discurs pròpia dels grans intèrprets, sense quedar ofegada en cap compàs.
D’altra banda, la Novena va sonar globalment ben plantejada, encara que l’agombolament d’alguns tutti requerissin calibrar millor els balanços tímbrics i de textures. Per exemple: al final del primer moviment; i del quart, dubitatiu entre l’alenada nostàlgica i la serena afirmació solar.
I és que Salado no és un director d’alts voltatges i expansions febrils, encara que el sentit rítmic i la força amb què aborda passatges marcials o les alternances dialogants entre famílies instrumentals com les de l’scherzo admetin poca discussió. I més, en dirigir l’obra per primera vegada. La seva interpretació va tendir cap a la vivificació del melos i el folk d’aquesta simfonia de mestissatge afroamericà bastit sobre la tradició europea. Un folk, per cert, ben present al bis amb Kobekina, on el director va batre’s com a percussionista en la frenètica gallarda composta per Vladimir Kobekin.
