[Per Albert Ferrer Flamarich]
Obres de Navarro, Oscher, Revueltas i Ravel. Edicson Ruiz, contrabaix. OSV. Andrés Salado, director. Teatre de La Faràndula de Sabadell. 20-1-23.
Una setmana després de cloure l’extenuant agenda de concerts durant les festes de Nadal, l’Orquestra Simfònica del Vallès va reprendre la seva temporada simfònica estable tant a la Faràndula com al Palau de la Música Catalana. Ho va fer reforçada per alumnes de l’ESMUC en un altre dels encerts dels perspicaços programadors que saben combinar obres de reclam pel gran públic -com el Bolero de Ravel,- amb composicions atractives, algunes contemporànies, que en altres contrades formen part del repertori. Cas de l’àmbit llatino-americà.
En aquest sentit, ambdues en sales de concert, segurament es van interpretar per primera vegada la icònica Sensemaya del mexicà Silvestre Revueltas i el Concert per a contrabaix i orquestra de l’uruguaià Efraín Oscher (1974). Escrita pel mateix solista convidat, Ericson Ruiz es basa en un llenguatge tradicional ple de ritmes folklòrics amb una amalgama estètica que va de Brahms a Piazzolla passant per Bach (en part, també per l’ús del clavicèmbal).
L’obra demostra les enormes possibilitats de l’instrument superant les històriques temptatives de Bottesini, posant a prova la resistència física de l’intèrpret tant en la dificultat per fer-lo cantar amb la fluïdesa i subtilesa com per dominar un instrument gran i gens còmode en la seva mecànica quan se l’extrapola cap a les infreqüents exhibicions de solista virtuós (inici del tercer moviment). El bis, Vals a Natàlia, frasejat amb l’encant i depuració tímbrica d’un violoncel va corroborar que a l’OSV saben trobar músics d’altíssim nivell sense recórrer als més mediàtics.
D’altra banda, la versió orquestral de l’obertura Libertadores d’Óscar Navarro (1981), que ha entrat a formar part del repertori de bandes, obria el concert jugant la baula de l’espectacularitat. També la visual: des del creuament de braços en una figura rítmica a les timbales fins a l’afegit de tambors militars com a música escènica; passant per vocalitzacions, els acompanyaments de palmes dels músics i uns compassos on les trompes s’han de posar dempeus. Enmig, sonoritats que remeten a Respighi, Leonard Bernstein i, sobretot, clàssics del cinema com John Williams i Ennio Morricone en una composició de gran riquesa tímbrica, inventiva i episodis contrastats, ben defensada pels músics vallesans i Andrés Salado, tot i la manca de texturació d’alguns tutti. Com la resta del concert, molt difícil rítmicament, i bona feina del podi i els faristols.
Al final, el Bolero de Ravel va semblar l’obra amb temps d’assaig: convencional, elegant i pendent de la quadratura però, sense sensualitat, exuberància ni la intensitat punyent en l’acumulació dinàmica i tímbrica. Bravo, això sí, pel primer tambor militar: ja se sap que l’ultraconcentració de la seva particel·la transita per la frontera entre el repte i la tortura musicals.
