Les actuacions l’Orquestra d’Acordions acostumen a exhaurir entrades a Sabadell. I més si es tracta d’una efemèride com la dels seus 30 anys + 2, que, organitzada per Joventuts Musicals, va penjar el sold out al Teatre Principal, deixant espectadors sense entrada.
El programa resumia tres dècades -més dos anys d’impàs pandèmic- en un viatge eclèctic, representatiu dels seus millors projectes, congregant una diversitat d’estils i de peces com a commemoració i justificació. Per exemple, amb el ciclorama que intercalava felicitacions de diverses personalitats.
Amb el record a l’artista plàstic Jordi Roca, la Sinfonietta dramàtica de Divjakovic entusiasmava l’audiència amb els jocs d’obstinats rítmics, el potencial d’orquestra simfònica, així com l’empremta de la Dansa Ritual del fuego fatuode Falla en els colpidors i entretallats acords del tutti final. Una peça que immediatament van interpretar precedint clàssics com Invierno Porteño i Adios Nonino de Piazzolla -aquest darrer en record a tots aquells que ja no són entre nosaltres-, alhora que La conga del fuego nuevo del mexicà Màrquez van sonar amb tremp i ritme, contrastos dinàmics, intensitat de color, molta frescor i finals vibrants sota la pulsional direcció de Miquel Ángel Maestro.
/ DAVID CHAO
En aquest sentit, també s’ha de considerar la dificultat de transcriure i repartir els registres i tessitures entre els acordions evitant una homogeneïtat excessiva. El reforç de la percussió arrodonia l’efecte de conjunt d’una sessió que demostrava la varietat de registres expressius de l’acordió, un dels instruments més revalorats per la creació contemporània capaç d’exhibir-se com a solista jugant amb notes filades en el registre sobreagut emulant la tímbrica d’un violí en alguns passatges, d’un orgue en altres, i amb tocs de jazz i virtuosisme a Non Stop; o de participar de preceptes barroc al Concerto Grosso per a violí i orquestra d’acordions de Robert Fuchman.
Però va ser amb la inclusió de la veu, especialment amb les referències al disc ‘De parís a Buenos Aires’, que el concert va assolir les cotes de màxima intensitat i entusiasme. Van ser dos mons magníficament recreats en la veu espectacular i intensitat lírica de la mezzosoprano Marta Valero, que va assolir el punt de morbidesa i metall de la recordada Edith Piaf; i de Sandra Rehder en la vessant del tango i el punt nostàlgic amb una volada lírica. Els va seguir la intervenció de Xavi Duch, cantant temes de jazz i un final de festa amb el popular Celebration a ritme de joc de llums, abans que Maestro cedís el relleu a Francesc Membrides com a director de l’agrupació, tancant una etapa exitosa en què la formació sabadellenca ha obtinguts nombrosos premis internacionals.
/ DAVID CHAO
L’únic aspecte discutible va raure en l’absència d’un programa de mà que indiqués les peces, dels compositors i els noms dels solistes més enllà del no sempre útil QR. Quelcom que hagués complementat la presentació concisa, amb ritme i un punt exultant d’Enric López en un acte que va sorprendre a molts i va engrescar a la tothom.
