Sembla que la producció de Madama Butterfly, de Puccini, serà l’èxit d’aquesta temporada de la Fundació Òpera a Catalunya, a jutjar pels sold out que ja presenten alguns teatres de Catalunya i l’entusiasme amb què el públic del dimecres –que omplia La Faràndula– va acollir l’estrena d’aquest muntatge dirigit per Carles Ortiz amb escenografia de Jordi Galobart, sota la batuta de Sergi Roca. També hi juguen a favor la relació qualitat-preu. I, sobretot, el fet de no presentar fissures significatives en una interacció de tots els elements a un molt bon nivell: des dels solistes a la resolució visual i escenogràfica, passant per l’orquestra i la direcció musical.
En aquest sentit, l’experiència guanyada pel sabadellenc Sergi Roca Bru (1987) es feia notar en una conducció que, salvant algun desajust, es revelava molt conscient del que havia de fer: encoixinar la protagonista, mesurant bé les dinàmiques; més que impactar, modelar amb lirisme i relleus dramàtics, sense excedir-se en decisions de tempo i dotant de fluïdesa un drama que a l’acte tercer s’alenteix –com li passa a Puccini als darrers actes, que són els més fluixos per punyents que siguin els seus finals–. Menció especialment pel cor (a boca tancada) i, particularment el femení, afinadíssim i encertat ja des de la delicada sortida de Butterfly, amarada d’onirisme i fruit del meritori treball de Gil de Tejada i de la consolidació de relleus vocals.
L’elogi és extensible a la quantitat de personatges secundaris i comprimaris: el Sharpless de Manel Esteve, amb el savoir faire escènic i vocal que el caracteritza; el breu i rotund oncle Bonzo de Juan Carlos Esteve; i el rítmic Goro de Jorge Juan Morata. I, evidentment, a la Suzuki digna, regia i un punt estoica d’Anna Tobella, de timbre agraït, sonor i ben present en números on té coprotagonisme com en el duo de les flors de l’acte II o en el trio amb Sharpless i Pinkerton de l’acte III. Un Pinkerton d’Enrique Ferrer, de qui repeteixo l’apuntat en altres muntatges: la veu la té, però l’emissió és engolada i en desangela el metall d’uns mitjans que donarien per a molt més superant, també, la tendència a fixar i obrir algunes notes. No obstant això, defensa el rol escènicament i satisfà en àries com Addio fiorito asil.
Però qui va sorprendre cabalment va ser la soprano Tina Gorina, que, en poc més de quatre setmanes, ha preparat el llarg, complex i, a priori, poc adequat paper per a la seva veu de soprano lírica pura. La geisha de Puccini requereix els mitjans d’una spinto, però Gorina defensa una Butterfly amb una lliçó d’estudi i tècnica, una línia canora homogènia, sense manllevar presència vocal ni córrer riscos (lògicament sense el re bemoll d’oppure a la seva sortida). La seva no és una Butterfly descarnada i de llàgrima colpidora, però sí emotiva. Matisada en expressió, la retrata des de la dolçor, la fragilitat i la serenitat amb què transmet un aire de joventut que més aviat és puresa. Ho va demostrar amb un impecable Un bel dì vedremo, partint d’un lirisme enfocat des de la il·lusió i la ingenuïtat de qui manté viva l’esperança i no sucumbeix a l’enyor; la tensió silent després de la carta i a l’emotiu Tu, tu piccolo iddi”.
Per tot plegat aquesta producció funciona, sense sorpreses i amb garanties. Ho fa en un escenari únic modificat convenientment amb l’atrezzo i luminotècnia apreciant-s’hi des del sakura del cirerer, una casa shoji amb detall de ikebana, vestuari amb kimonos i ventalls, la lluna de fons… Així com un acoloriment de la majoria de moments que garanteix el gust del públic tradicional per propostes clàssiques i fàcilment comprensibles. Carles Ortiz i Jordi Galobart signen un bon treball, també en la solució del moviment escènic del conjunt a l’acte I en moments com l’arribada dels familiars, les núpcies o el brindis.
