Jordi Sarabia (2000) és un jove cantant sabadellenc. Juntament amb Marc Gené (bateria), Dani Jiménez (baixista), Pere Malagelada i Joan Argemí (guitarres) formen el grup musical ‘Sarabia‘. Nascuda gairebé fa un any, la banda ja ha començat a celebrar els seus primers concerts i, el dia 3 de març, ha llançat el seu primer disc ‘100×100 ‘amb 7 temes autoproduïts. Per conèixer el grup i saber com és entrar al món musical des de 0 hem parlat amb Jordi, la veu de Sarabia.
Què i qui és Sarabia?
Primer de tot ho defineixo com un grup de 5-6 d’amics que ens encanta la música. Compartim aquesta passió. Jo abans feia ‘covers’ (adaptacions) de cançons, però vaig veure que no tenia gaire sortida. La resta també tenien certes experiències musicals i, un bon dia, vam decidir iniciar el projecte.
El grup s’anomena com el teu cognom. Com ho vau triar?
Amb la majoria ens coneixem de fa temps. Hi ha molta confiança. Es va plantejar anomenar-nos així i vam creure que era un nom guai. Jo discrepava un xic, però així va quedar. Tot i això, no hi ha cap personalisme aquí, entre tots fem música i mirem de passar-nos-ho bé i fer que qui ens escolta també gaudeixi.
Quan vau començar el projecte?
De manera oficial i seriosa et diria que fa aproximadament 1 any. Prèviament a finals del 2021 ja hi havíem pensat, però va ser a principis de 2022 quan vam creure que havia arribat el nostre moment. I ens vam llançar a l’aventura.
Em deies que sou un grup d’amics, com us heu anat coneixent? Sobretot musicalment.
El nucli més arrelat són el Pere, el Joan i el Marc. Perquè ells abans ja formaven part d’un grup. Els ‘Sense Filtre’. A més estudiaven junts i compartien vincles. Després amb el temps els vaig conèixer per temes personals i perquè també vaig fer les proves de vocalista del seu grup. Més tard amb en Joan i un altre company, l’Álvaro, vam començar a fer les ‘covers’. Aquesta experiència ens va anar ajuntant i l’últim a arribar va ser el Dani que va venir un dia de substitut a un ‘bolo’.
Quan una banda comença, què diries que costa més? Quins són els primers passos a seguir?
Sobretot cal ser amics. És imprescindible. A més d’entendre’t musicalment també cal que hi hagi molta cohesió fora de l’ambient més ‘professional’ per dir-li d’alguna manera. Al final, parlant del nostre cas, som com una família. Són moltes hores junts, de gravacions, fent carretera i és important no xocar. Cadascú té les seves debilitats i fortaleses i és molt important que les coneguem. Perquè això permet teixir uns vincles sòlids.
Parlaves ara de la part de grup. En l’aspecte musical és similar?
Oi tant que sí. Entendre’s musicalment és fonamental. Perquè hem d’arribar a acords. Està molt bé que un vulgui fer reggaeton i l’altre pop-rock, però si no ens entenem i anem a una les coses no surten.
El vincle personal i musical el traslladeu a tots els àmbits?
Bé, és complicat. Perquè cal separar la part ‘professional’ i la de més ‘colegueo’. Els moments més de treball i els més socials. És una cosa que en ser tan amics costa, però hi estem treballant i considero que perquè un grup funcioni també és una part important.
Després d’això ja ve la musica. Quin estil teniu com a grup?
Sobretot fem pop-rock. Tenim poques cançons pròpies, perquè fa relativament poc que hem començat, així que als directes oferim un 20% de música que són els nostres temes i un 80% que són cançons versionades. Però sí que és veritat que a això últim li donem el nostre ‘toc personal’. Així doncs, als nostres concerts, pots escoltar cançons de la Rosalia, Quevedo, Bad Bunny, Fito o Sopa de Cabra però sempre en format pop-rock.
El grup llança el seu primer disc ‘100×100’ / Cedida
Ara que treus el tema dels grups voldria saber quines influències teniu.
Ara estem en un punt d’anar posant en comú totes les influències que cada membre del grup té individualment. La idea és fer una cosa pop rockera com et deia, així que si ens hem de quedar amb algú suposo que et diria El Canto del Loco o Izal. Això com a un inici, perquè són grups de ja fa anys i ara el pop-rock ha avançat. De més actuals doncs seria Hens, Charlie USG o el nou disc de l’Aitana. Un estil així més síntetic i ambientat.
Centrant-nos ara amb els vostres projectes, presenteu el vostre primer disc. Com ha estat el procés de creació?
El disc és una barreja d’idees, de cançons que havíem anat treballant. I n’hem tret 7. Crec que ha sortit un bon resultat, l’únic que ho hem fet amb productors i estudis diferents. Al final, però, és un inici. La nostra primera passa per a donar-nos a conèixer. I el fet de ser tan joves i començar sense segell no ho ha posat fàcil. Però ja és una primera manera de dir ‘ei som aquí’ i això t’obre algunes portes.
És com una manera d’acreditar experiència doncs?
Totalment. A l’hora de rebre contractacions, parlar amb ajuntaments o mànagers és molt difícil fer-se un espai si no tens cap producte que no sigui teu. Perquè et pot fer molta il·lusió tocar a unes barraques i que en un principi et diguin que sí, però si després no tens res propi, al final es tiren enrere. Sense les teves pròpies cançons no se’t considera un grup emergent. I en això ara el disc ens ajudarà.
Comentaves el fet de no tenir segell. És complicat produir un disc ‘sense ajuda’?
Sí. És una feina increïble. Per començar el no tenir discogràfica ho dificulta tot molt. Perquè no tenim un contacte directe amb ràdios o amb ‘la indústria’. I aquí a Catalunya és just això, contactes. Penso que és la realitat que tenim. A l’estat espanyol, ja en general, és una altra història. I com deia és feina, perquè ho hem fet tot nosaltres des de 0 a casa nostra. És també buscar els estudis, fer els 7 videoclips, la promoció a xarxes, parlar amb discogràfiques… I això últim no és senzill perquè et tanquen moltes portes.
Treus el tema de la indústria musical. Com definiries aquest ‘món’?
Com et deia, cal criticar molt el panorama. Actualment la indústria vol resultats immediats i diners. Si veuen que compleixes els seus requisits entres a la roda. Amb les ràdios passa igual. Les truques i et reben, però si no ets ningú conegut o amb un bon padrí passen completament de tu. Els costa moltíssim jugar-se-la amb grups nous.
Dius que fer-se promoció és complicat. Cuidar els videoclips, ser a les xarxes socials, això ajuda actualment?
Penso que és important, però alhora ha perdut importància. Abans ho era molt més perquè quan es treia una cançó la gent se la mirava al Youtube i així posava cara al grup. Ara cal estar a tantes xarxes com sigui possible i saber presentar bé tant el producte com als membres del grup. Per això ens hem centrat tant en la part visual i hem treballat moltíssim els videoclips.
Tornant al disc, les 7 cançons són únicament vostres o teniu alguna col·laboració?
Del disc en tenim 6 que són fetes totalment per nosaltres. La 7a que és ‘El teu far’ ha estat produïda per l’Arnau Moreno, l’Emlan. Un artista que actualment està tenint certa repercussió al panorama musical. Jo el conec perquè fa un temps em va ajudar en una de les meves primeres cançons ‘Me da la vida’. I en aquest cas ens ha ajudat en la producció. El que sí que hem tingut al disc és ajuda en la producció. Amb 2 cançons que vam gravar amb el Xavi Barrero, trompetista de Bongo Botrako, a Tarragona. I la resta que les hem gravat amb el Gerard Heredia i Gerard Aledo de ‘Al Quadrat’ i ‘Animal’. Els màsters els hem fet amb el Carlos Avatar i Carlos Manzanares al Terceros Estudio. Un procés lent i car.
Quina rebuda heu notat envers les últimes cançons i el fet que trèieu disc?
El que són amics i gent propera molt bé. Perquè els ha agradat molt l’estil i n’estic molt agraït. Penso que els ha molat. El que sí que trobo és que ha faltat la part de crear comunitat. Perquè abans algú treia un tema i tothom el compartia. Hi havia més expectació.
Què diries que ha canviat?
Ara hi ha molts grups i moltes cançons. Estem en una societat consumista que vol nous estímuls a cada moment, no es valora tant la feina que hi ha al darrere d’una cançó. També hi ha el fet que hi ha més eines per produir música. I clar, abans això no passava i qui aconseguia crear algun concepte nou solia destacar i triomfar.
El grup llança el seu primer disc ‘100×100’ / Cedida
Després del disc teniu altres projectes en ment?
Ara estem valorant que ens val més la pena. Si treballar més al panorama català o al de la resta de l’estat. Ens agradaria molt poder-ho fer aquí, però està molt complicat. Si fem un nou disc, segurament serà fora, de fet estem buscant discogràfica a Madrid. Perquè tenim un estil que a Catalunya no es porta i sentim que no tenim cabuda.
En quin sentit ho dius?
Com a panorama vivim en un ambient cíclic. L’estil urban va arribar fa 3 anys a Madrid, ara a Catalunya tenim urban amb ‘The Tyets’, ‘Sexenni’, o ’31fam’. És el que ven i projectes de pop-rock com el nostre no. De fet, quan vam presentar les nostres cançons a discogràfiques en escoltar les guitarres ens van dir que no els hi acceptarien.
I així més a curt termini que voleu fer?
Tot i voler sortir aquest any volem presentar el disc i tocar a tantes festes majors com sigui possible. Com més concerts millor perquè penso que el directe és la millor manera de donar-se a conèixer.
Sé que ets arlequinat. A la Nova Creu Alta últimament es pot escoltar una cançó de Sarabia (Descalzo). Què representa per tu?
És molt guai. Conec al Jaume Quero i un dia li vaig dir si la podia posar. La va escoltar, li va agradar i es va quedar a la llista de cançons que sonen al descans. I mola perquè des de petit vaig al camp i veure que sones al costat d’altres temes tan coneguts és molt maco i un orgull.
