Les germanes Joana i Mireia Vilapuig, de 28 i 25 anys, són les creadores i protagonistes de la sèrie Selftape, que es podrà veure a Filmin a partir del 4 d’abril. La producció barreja trets autobiogràfics i ficció per parlar sobre com els marca la vida la seva experiència de ser actrius amb un èxit prematur. En un moment de l’entrevista, quan parlen de com el projecte les ha unit, totes dues es mostren emocionades.
Què suposa per a vosaltres Selftape, a títol personal?
Joana: És adonar-nos que no estem treballant, rebre molts ‘no’ a càstings, veure que la professió d’actriu és diferent de com l’havíem pensat. Selftape és agafar les regnes de la nostra feina i decidir posar-nos a davant de la càmera i crear una història.
Mireia: A davant i també a darrere.
Ha sigut un procés catàrtic, terapèutic, per a vosaltres?
M: Evidentment. Crec que des del principi, quan neix la idea de Selftape, les dues sabem que hi havia d’haver un procés terapèutic, de parlar molt les coses i compartir una vivència del passat comuna des de les nostres diferències. I sí, tot el procés ho ha estat. La mateixa sèrie és el retrobament de dues germanes i a la vida real també l’hem fet, de manera molt bonica, el retrobament.
Si és terapèutic, és perquè abans hi havia un trauma, una ferida?
J: Al final, tots vivim coses a la vida que ens modifiquen. I nosaltres vam viure una cosa molt heavy d’una manera molt sobtada. Pots dir-li trauma… O d’una altra manera. Hi ha un passat del qual ni la Mireia ni jo no havíem parlat mai. I ens hi conciliem.
Com era la relació en el passat, abans de Selftape?
M: Una mica més freda i pragmàtica, potser. No anàvem tant a l’arrel de les coses, simplement surfejàvem l’onada de viure una situació poc comuna i que ens estava portant a ser d’una manera concreta. A través de Selftape hem fet aquest procés de parar, parlar i reflexionar.
I com és ara aquesta relació?
J: De dependència! Ha, ha, ha! Abans teníem una relació més aviat de germanes a l’ús, perquè ens entenguem. I ara hem compartit molt; som amigues, companyes del viatge, sòcies, hem treballat juntes. Ens coneixem més, ens veiem cada dia, ens truquem i vivim a dos minuts.
Entrevista a Joana i Mireia Vilapuig, creadores i guionistes de la sèrie ‘Selftape’ / Filmin
Heu pensat mai en com serien les vostres vides si no haguéssiu fet el boom prematur com a actrius?
M: Sí, de fet, és una frase que surt a la sèrie. Hi ha un moment en una entrevista en què m’ho pregunto. Crec que és una pregunta que ens hem fet moltes vegades, que està constantment a l’aire, però que no arriba enlloc. Has de ser conscient de la vida que has tingut i del privilegi i de les mancances pel fet de ser actriu a aquestes edats.
J: Sí, t’ho pots preguntar i pots somiar-ho. Però hem viscut el que hem viscut, amb les parts bones i les dolentes.
Expliqueu que vau ser rivals en càstings. Com ho vau viure?
J: Això és el punt de partida de Selftape. Aquesta rivalitat de germanes, que també la vius una mica amb altres actrius, perquè estem en un món petit en què ens coneixem totes una mica. La Mireia i jo som molt diferents, però tenim alguna cosa semblant. En els càstings pel mateix paper, doncs, ens comparàvem, ens enfadàvem, ploràvem… Es barrejava una mica tot.
Us heu sentit hipersexualitzades durant l’etapa primerenca d’actrius?
J: Sí…
M: De fet, hi ha un capítol que parla d’això, de la sexualitat i de com ens ha afectat. Del fet de ser actrius tan joves i estar en el punt de mira des d’un lloc i un moment tan concrets. Passa el temps, ho revises i veus que realment hi ha hagut actituds poc adequades. T’adones que sí, que hem sigut nenes sexualitzades. I això ha sigut un punt d’inflexió i de reflexió molt important per a Selftape, perquè vam treballar la trama des d’aquí. I això ens ha fet fer un projecte des d’on estar realment protegides, sense estar sobreexposades, ni sexualitzades. I, sobretot, que l’entorn i l’equip tècnic i artístic estigués igual de protegit.
Recordeu el moment exacte en què decidiu que heu de fer una sèrie per a explicar tot el que us ha passat?
J: Sí, de fet, existeix un vídeo de 2015 en què estem al cotxe dels nostres pares i diem que tenim una sèrie pensada.
Aquesta és la llavor?
J: És una llavor molt naïf. Més conscientment, quan vam decidir que ho faríem va ser… al restaurant que estàvem amb els papes? M: Sí… Cap al 2018.
Quins són els trets autobiogràfics que vau tenir clar que havien d’aparèixer a la sèrie?
M: Per començar, es diuen Joana i Mireia i són alter egos nostres amb molta veritat, tot i que evidentment estan ajustats per construir personatges més complexos. També hi ha una característica que fa especial Selftape, que són les imatges d’arxiu que fan que la realitat i la ficció dialoguin constantment.
J: Hi ha coses que ens han passat i que volíem explicar. Tot i això, no assenyalem què és veritat i què és ficció, perquè ens agrada deixar-ho enlaire.
I en el cas de la ficció, en què s’inspira?
M: Encara que hi ha coses ficcionades, no hi ha res que no estigui connectat amb el que hem viscut. J: Hem escrit des d’un lloc que ens toca.
A la sèrie, a la Mireia li va millor com a actriu, però la Joana té vincles més sòlids.
J: Volíem crear un mirall en què una tingués una cosa que l’altra no. I viceversa.
‘Selftape’ és la tercera sèrie original de Filmin. Són 6 capítols de 30 minuts, en què es barreja català, castellà i anglès.
