Rafael Monllor Llorens transmet fortalesa i tenacitat ja des de la primera encaixada de mans. Obrir les portes de casa seva, a Sabadell, suposa endinsar-se en un univers de records i vivències que avui prenen forma d’homenatge. Un museu particular que ha anat omplint de fotografies i documents fruit de la necessitat de trobar respostes. El seu pare, Rafael Monllor Belenguer, va ser un dels homes assassinats al Castell de Hartheim, a Àustria. Un centre d’extermini nazi, actualment convertit en museu i lloc commemoratiu per a la memòria històrica.
Parlar amb ell és un exercici per entendre el passat i aprendre de cara al futur. Ell ha anat tres vegades a Mauthausen. L’última, el 2015, amb una de les seves netes. “No hi he pogut anar més. Si no, encara hi aniria”, resumeix sobre la seva implicació. Nascut el 1933, als 3 anys va anar a Alcoi, on tenia família, fins al 39. Des d’aleshores, ha viscut a Sabadell.
Entre la documentació, guarda la correspondència. Cartes que s’intercanviaven entre els pares. “La meva mare pràcticament va aprendre a llegir i escriure per poder-se comunicar amb ell”, rememora. Un relat de 3.000 quilòmetres, escrit des dels racons més inhòspits. “En alguna carta, demanava que els seus germans li escrivissin. ‘Dile a mis hermanitos (emprenyat) que sigo estando solo. Por favor, que esciban”, exemplifica sobre algun dels fragments. El seu pare va estar a Mauthausen. Però no hi va morir. “Encara no hi havia crematoris”, relata amb cruesa.
Carta de Rafael Monllor | Fons familiar
Per entendre la comunicació en l’època, cal apel·lar al silenci. Les cartes van deixar d’arribar. “En els escrits, ell donava moral als que estàvem aquí. Però les dues últimes ja es veia que estava desmoralitzat”, repassa sobre la incertesa i impotència que envoltava el moment, fa més de vuit dècades. “No es parlava. ‘El pare ja vindrà’, em deia la mare. Hi havia tant enfonsament, que les persones mantenien la boca tancada”, resumeix.
Ell, confessa, sempre ha volgut saber més. La seva inquietud l’ha portat a conèixer altres casos i testimonis. A les estanteries de casa, llibres com Els catalans als camps nazis, El violinista de Mauthausen, Un castillo en la sombra o El fotógrafo del horror construeixen una biblioteca plena de referències a un període negre de la humanitat. “Sempre m’ha agradat estar al dia de tot això”. Un procés d’indagació quasi innat. Una implicació social i política sorgida fruit dels relats que havia hagut d’escoltar i veure a casa des de petit.
Llamborda de Rafael Monllor | Fons familiar
Les anècdotes dibuixen la figura d’un home impertèrrit. Una personalitat combativa que respon a l’esperit del seu pare. Encara que quedés per escrit a través d’unes cartes que amb el temps ell ha anat desxifrant. I malgrat que algunes incògnites continuïn avui sense tenir resposta.
El darrer domicili a Sabadell de Rafael Monllor Belenguer va ser al carrer de Llobet, on hi ha una de les llambordes stolperstein. “La gent les troba al carrer i això desperta la inquietud per conèixer la història”, diu sobre la seixantena de llambordes a la ciutat. Ell hi continua passant amb freqüència i espera que pugui continuar present en l’imaginari col·lectiu sabadellenc. “En aquella època, no es parlava dels pares que havien mort a la guerra”. Això, analitza, és una manera d’homenatjar les seves figures, com si fos una reparació històrica.
En el seu cas, la censura d’un temps de silenci i foscor no ha minvat ni alterat les seves conviccions. Al contrari. La seva voluntat ha penetrat especialment també en una de les seves netes, que ha viatjat amb ell a Àustria i ha recopilat tota la correspondència en un dels seus treballs. Les paraules del Rafael desprenen l’orgull per un llegat que va molt més enllà de documents. Són coneixements i lliçons que tothom ha de tenir present. Per entendre qui som. I projectar amb encert qui volem ser.
El deure de dignificar els sabadellencs deportats als camps nazis: “Era un deute moral”
