Francesc Abad, Antonio Aguilar, Laureano Alegre, Pau Alemany… Així comença una llista de 63 sabadellencs o residents a la ciutat que van ser deportats als camps nazis entre 1940 i 1945. Molts d’aquests noms, que durant dècades han estat ocults per a bona part de la societat, tenen avui rostre i context gràcies a les biografies recopilades al llibre ‘Deportats. Sabadellencs als camps nazis (1940-1945)’, realitzat pel Museu d’Història de Sabadell. “El llibre era un deute moral, personal i institucional per a les famílies. Culmina un procés de dignificació i reparació d’aquestes persones”, manifesta l’autor de l’obra, Genís Ribé.
L’historiador detalla que el llibre vol transmetre, sobretot als joves, que aquests casos eren al costat de casa, no només a milers de quilòmetres. “La història dels deportats republicans no ve de seguida al cap quan es parla de l’Holocaust jueu. Costa molt que la història dels derrotats de la Guerra d’Espanya arribi a les noves generacions. Però també aquesta gent va patir, perquè va acabar atrapada a l’exili en una segona guerra”, reivindica sobre les circumstàncies d’aquests sabadellencs.
Imatge extreta del llibre ‘La déportation’ del dia de l’alliberament de Mauthausen | Cedida
El projecte de recuperació històrica arrenca amb les llambordes stolpersteine, impulsat pel Memorial Democràtic. Sabadell és una de les ciutats que ha apostat més fort per aquesta iniciativa. La investigació ha aprofundit en la documentació conservada a l’Arxiu Històric de Sabadell, en altres arxius nacionals i internacionals i especialment en els arxius particulars conservats per les famílies i descendents dels deportats. Malgrat que ja havia estat parcialment investigat per autors com Andreu Castells, Ricard Simó Bach o Josep Maria Benaul –amb Montserrat Roig com a font primària–, ara s’indaga en les històries de vida d’aquests republicans.
Estudiar l’Holocaust, com exposa Ribé, suposa parlar inevitablement de mort. Així i tot, confessa que emocionalment l’impacte ha aflorat en parlar amb familiars. “Hem plorat fent aquest llibre. T’afecta perquè apareix una família que no coneixies i els poses cara. Es presentaven nets, nebots…”, detalla sobre un procés de quatre anys.
El deportat sabadellenc Eduard Garrigós i Soler, en primer pla, al camp de Mauthausen | Fons Ricard SImó Bach, AHS)
Justament posar cares, expressa, ha sigut una de les obsessions per evitar la fredor de les dades. Tot i això, avisa, mai arribarem a transmetre el que van arribar a viure. “És molt difícil, per moltes cites de testimonis. Però cal que les generacions futures ho coneguin”, reitera. En cada biografia del llibre hi ha un apartat de memòria i família, més vivencial i emotiu. Un aspecte, diu, que calia aportar per trencar silencis, dolors i fer-los aflorar, com va passar en la col·locació de les llambordes.
La singularitat de cada cas
Moltes de les víctimes portaven la mort tatuada a la pell. Una empremta inesborrable també en les persones que van sobreviure. “Els volien treure la identitat. I hi ha qui no ho va superar mai”, declara després de l’exhaustiu estudi. En ell, també es troben casos de deportats que acaben sent botxins, com la coneguda història d’Enric Tomàs. “Com a historiadors, estem obligats a constatar i no jutjar”, sintetitza. En la recopilació, cada història és genuïna. Ribé repassa, de memòria, noms, vivències i destins de moltes d’elles. En altres noms, es resigna, la frustració és no poder conèixer més.
“El més important és universalitzar. Quan poses rigor a les coses, estàs complint un deure. El que vols és que una història no s’oblidi. Ni oblit, ni oblit”, proclama. Tots els sabadellencs deportats tenien les seves circumstàncies i particularitats, i tots mereixen tenir veu i cara. “No els podem oblidar perquè formen part d’una parcel·la de la nostra microhistòria que ens defineix com a país i com a ciutat. I Sabadell era una de les més importants de l’època durant la Guerra Civil, políticament molt compromesa”, sosté.
Una tasca de reparació i justícia
L’exposició del 2019 a la ciutat va ser l’impuls definitiu per reafirmar la necessitat del llibre. “Quan la vam fer, van aparèixer més familiars. La germana d’un dels assassinats va arribar plorant”, recorda. La tasca ha permès, per exemple, que dues famílies de deportats de Sabadell cobressin indemnitzacions del Govern francès. Malgrat la pèrdua humana no es pugui rescabalar amb diners, Ribé emfatitza que hi ha d’haver un compromís ètic i legislatiu per part dels països avançats. Una assignatura amb deures pendents. Un procés continu per fer justícia.
Amb el llibre, hi ha la sensació de tancar el cercle, tot i que la porta sempre està oberta a noves iniciatives i a continuar investigant. Els casos de José García Campillo i Pere Sabater, per exemple, van aparèixer just abans de tancar l’edició del llibre. Més enllà del passat, l’obra és rellevant per entendre com ha marcat les generacions posteriors, moltes encara amb por d’exterioritzar-ho. “Frustra molt saber que hi ha descendents directes d’aquestes persones que han mort fa quatre dies. Penses: si l’hagués pogut entrevistar… En alguns casos hem arribat tard”, lamenta.
Molts d’ells formen part avui de treballs acadèmics fets per familiars i descendents que han volgut saber més. La divulgació, tal com defensa Ribé, és fonamental. I és que, com diu una de les frases més utilitzades, qui no coneix la història, està condemnat a repetir-la.
