Publicitat
Ciutat

Viure en la casa d’un deportat: és colpidor, però també “un orgull”

Marina i Estel, de 13 i 9 anys, amb la llamborda davant la casa del carrer Sant Honorat / LLUÍS FRANCO

Com deu ser viure en una casa amb tant de passat? Allà on visqué algú que, després, moriria en el camp de deportació de Mathausen?

“Quan la van posar fa dos anys, em va fer molta il·lusió, explica la Marina, de 13 anys. “Vull dir: em sento orgullosa que hi sigui, aquesta placa”. I és que Marina té clar el seu significat. “El feixisme es basa en la por. En la por a l’altre. I això et pot portar a un cantó fosc”, afegeix. 

Les germanes Marina i Estel viuen a una casa anglesa del carrer Sant Honorat. Construïda l’any 1900, seria la llar d’Eugeni Arqués Simó. Nascut l’any 1912, anys més tard marxaria a Barcelona  amb la seva mare. D’ofici fuster, va acabar sent deportat al camp a Estrasburg i a Mauthausen. Finalment, seria executat amb 30 anys al Castell de Hartheim (Àustria), el 10 de febrer de 1942. O sigui, d’aquí 15 dies en farà exactament 80 anys.

De pare a filla

De fet, ambdues tenen una gran consciència del que va suposar el feixisme a Europa. Així ho han treballat els seus pares, David i Noèlia. “Abans que hi posessin la placa ja havíem parlat amb elles d’història, però arran de la placa encara més”, explica el seu pare, l’escriptor David Vila i Ros. 

Una d’aquestes històries és la d’Anna Frank. “Encara no ho hem estudiat a classe”, explica Estel, de 9 anys. “Però el papa m’ha explicat la seva història i la del diari que va escriure”, afegeix. Arribarà el dia que no li ho expliquin, sinó que ella mateixa llegeixi el llibre. També coneix la vida de Neus Català. “Va sobreviure fins al final”, diu. 

Llamborda al carrer Sant Honorat / LLUÍS FRANCO

L’explicador de contes, David, destaca que la importància de la transmissió d’aquesta sensibilitat. “Encara més ara que el discurs de l’odi està creixent”. 

No només per les joves, sinó també adults com ells. “Jo no trepitjo mai la placa. O sigui que cada vegada que entro o surto de casa, m’hi he de fixar i caminar fent un petit gest”, explica gràficament. “I d’alguna manera, és un recordatori. Un mínim de dos cops al dia -per entrar i sortir- soc conscient de la llamborda i del que representa. És colpidor”, afegeix. Una casa en la que durant una part del segle XX van viure unes modistes a les que deien -de manom- les ‘Gildas’ (en relació a la bella protagonista del film Gilda, Rita Hayworth). Edifici que en els anys 90 passarà a ser un taller d’electricistes del pare de Noèlia. I que ara la seva llar.    

Al gener de 2020

Operaris de l’Ajuntament van instal·lar la placa al gener de 2020. “Abans de col·locar-la, ens la van deixar agafar amb les mans”, recorda Vila i Ros, com un moment emocionant. També va llegir dos contes seus, inclosos al recull Cramòvia, que parlen del seu avi i de l’avi de la seva companya Noèlia. Avis repressaliats, en la llarga nit del segle XX. I

Publicitat
Comentaris
To Top