[Guillem Plans / P. J. Armengou]
La família Vidal Claramunt, masovers de la Torre d’en Guitart, a l’actual barri de Ca n’Oriac, tenien un mal pressentiment. Esclatada la Guerra Civil, els pares intuïen que hi hauria poques ocasions per estar tots junts. Per aquesta raó, van decidir fer mudar els cinc fills i van fer-se una foto de record. Potser l’última.
“El Salvador, que era el fill més gran, va ser mobilitzat a Castellar del Vallès, a fer-hi serveis auxiliars en una oficina de l’exèrcit republicà. I d’allà va ser evacuat a França. No el vam tornar a veure més”, explica el germà petit de la família, el Josep Maria. A la mà, sosté just aquella fotografia, en què ell apareix amb 6 anys. El mal presagi.
Salvador Vidal Claramunt, que havia estat secretari de la Unió de Rabassaires, va ser un dels 1.300 sabadellencs exiliats a França. En el seu cas, va anar a parar al camp d’Argelers i, posteriorment, al d’Agde. Aleshores, es va veure forçat a formar part d’una Companyia de Treballadors Estrangers als Alps. Altres exiliats van optar per allistar-se i lluitar contra el feixisme.
El maig del 1940 esclatava la Segona Guerra Mundial i amb la invasió del nazisme en territori francès, Salvador Vidal era detingut i deportat. Primer a Stalag (Polònia), després a Mauthausen i Gusen (Àustria) i, finalment, al castell de Hartheim, on va ser assassinat. Al camp d’aquesta idíl·lica fortalesa austríaca, els nazis experimentaven amb humans i mataven sistemàticament amb gas letal tots aquells presoners que tenien algun tipus d’impediment físic per treballar. Va ser el cas de Vidal Claramunt.
Deportats republicans donen la benvinguda a les tropes nord-americanes que van alliberar el camp de Mauthausen / US ARMY / WIKIMEDIA (CEDIDA)
“Quan tenia dos anys, el Salvador va patir una afectació als ossos. Li va fer que caminar molta estona li provoqués llagues”, relata Josep Maria Vidal, que actualment té 90 anys. Com el seu germà gran, tres sabadellencs més van morir al castell de Hartheim: Eugeni Arqués Simó, nascut a Sabadell el 1912; Rafael Monllor Belenguer, natural d’Alcoi (1906); i Francesc Sas Llop, nat a Palma d’Ebre l’any 1917.
Deportats als camps nazis
En total, seixanta sabadellencs que es trobaven a l’exili francès van ser deportats als camps de concentració nazi. La majoria d’ells, prop d’una quarantena, no en van tornar mai. A la llista de víctimes sabadellenques però, encara s’hi han d’afegir dos noms més: els d’Emília i Angelina Masachs Borruel, nascudes a Sabadell el 1933 i el 1936.
Exiliades a França en acabar la Guerra Civil, les dues nenes –d’11 i 7 anys– van quedar atrapades al país veí enmig de l’ofensiva nazi. Van morir a la massacre d’Oradour-sur-Glane, la més greu comesa per les tropes alemanyes contra civils. 190 homes van ser afusellats, i 245 dones i 207 infants van ser metrallats i cremats vius.
Per als qui no havien sucumbit a les bombes o a les matances, els esperaven els camps de concentració. Un cop ocupat tot el territori francès, Hitler va oferir als seus aliats la repatriació dels seus compatriotes. Però Franco no volia presoners republicans; de manera que, a través del seu ministre d’exteriors i cunyat, Ramón Serrano Suñer, va renegar dels espanyols que havien combatut amb el bàndol republicà. L’Alemanya nazi els va considerar apàtrides o col·laboradors de la resistència, i els va enviar als camps.
Molts sabadellencs van perdre la comunicació per correspondència amb els seus familiars exiliats, ja en camí cap als camps. “El meu pare va marxar quan jo tenia mesos. La meva mare ho va passar molt malament. Va rebre l’última carta des del camp de concentració de Le Bacarès, i ja no en va saber res més”, assenyala Roser Ferrando, filla d’un dels sabadellencs deportats, Emili Ferrando.
Uns 9.300 espanyols van acabar a Mauthausen, Auschwitz, Dachau, Gusen i altres camps de concentració i extermini. I encara van ser molts més els milers de jueus espanyols o sefardites que van ser assassinats en aquells mateixos indrets. Dels deportats sabadellencs, només vint-i-un van sobreviure.
Els qui van tornar
Entre els qui van poder explicar de viva veu la seva història hi ha Conrad Crespí Vergés, nascut a Sabadell l’any 1908. Ell va ser, a més, un dels pocs que va decidir tornar a la ciutat. A casa. “Ell no ho veia gens clar, i en acabar la guerra pretenia quedar-se a França. Però la mare el va convèncer”, explica Feliu Crespí, el seu fill petit.
Emilia Niubó, amb el seu primer fill en braços, va aconseguir travessar els Pirineus de manera clandestina i trobar-se amb el seu marit. El va persuadir de tornar, i junts van arribar d’amagat a Sabadell. “El meu pare es coneixia amb el Marcet de l’esbart dansaire, així que mentre ell s’amagava a casa, un tiet va anar a parlar amb l’alcalde per assegurar-se que no el perseguissin”, diu Feliu Crespí, “com que no tenia delictes de sang, li van garantir que no l’empresonarien. Però la por de ser el vençut el va acompanyar sempre”.
Emilia Niubò i el seu marit, Conrad, l’any 1946 a Sabadell; poc temps després que Crespí tornés a la ciutat / FAMÍLIA CRESPÍ NIUBÓ (CEDIDA)
Malgrat que a partir de l’agost del 1946 Conrad Crespí va poder fer vida força normal a la ciutat –tot i que amb la prohibició de militar en política–, el record dels camps i de la derrota republicana mai el van abandonar. “A casa el tema dels camps es tractava amb naturalitat. El meu pare va haver d’acceptar unes condicions de vida molt fortes. Era una persona molt resilient. I potser això era el que el va ajudar a sobreviure”, recorda Feliu Crespí.
Entre les experiències més doloroses, Conrad Crespí sempre va tenir el record del seu amic Jaume Arís, sabadellenc com ell i amb qui va compartir periple des dels camps de refugiats del sud de França fins a Mauthausen. “Ell explicava com aquest company seu va tenir un accident i va quedar incapacitat per treballar. En un moment determinat, el meu pare va veure que a tot un grup els portaven a les cambres de gas i entre ells hi havia el seu amic”, recorda Crespí Niubó.
Les darreres paraules d’Arís van ser al seu amic: “Crespi, on em porten?“. “Potser a fer una radiografia”, va respondre Conrad. “Es va quedar a esperar, i al final el va veure entre els cossos que treien en carro de la cambra de gas, amb les mans lligades perquè no li caiguessin els braços a terra”, explica el fill de Conrad Crespí.
Una víctima més?
Altres deportats van tenir una experiència diferent dels camps. Enric Tomàs va arribar a Mauthausen en un comboi on hi havia 927 republicans espanyols més. Allà es va convertir en còmplice dels nazis. Un enllaç violent a l’interior dels barracons 22 i 31. Un kapo (capatàs).
L’historiador sabadellenc Arnau Berenguer recull alguns dels testimonis que Montserrat Roig va plasmar al llibre Els catalans als camps nazis. Es diu que, en una nit, va matar 38 companys que feien soroll, per evitar molestar les SS. També que posava altres companys deportats davant de la filferrada i els colpejava al clatell perquè, si no morien del cop, s’electrocutessin en caure.
“La trajectòria l’ha marcat com un dels exemples del que va passar a l’univers concentracionari nazi. Va haver-hi complicitat a dins dels internats amb els comandaments per dur a terme l’alineació inhumana, barbàries, assassinats i maltractaments als interns”, explica sobre Tomàs el tècnic del Museu d’Història de Sabadell, Genís Ribé. Ell també cita un text de Roig, que diu: “Tots, botxins i víctimes, eren burilles humanes”.
Enric Tomàs va sobreviure a l’horror dels camps de concentració nazis, però no a les conseqüències dels seus actes. El 5 de maig del 1945, l’exèrcit nord-americà va alliberar el camp de concentració de Mauthausen. Dos dies després, un republicà asturià va buidar-li el carregador de la pistola al cap per venjar la mort del seu pare, a qui havia matat a les dutxes de Gusen. La llamborda d’aquest sabadellenc no ha arribat a ser col·locada mai als carrers de la ciutat.
