La tradició ens diu que l’any nou comença l’1 de gener, però per a molts, els anys de veritat comencen el setembre, quan sonen els timbres de les escoles i les aules s’omplen de motxilles. I s’acaben el juny, quan arriben les vacances escolars; quan les aules es buiden i les pissarres s’esborren amb una certa nostàlgia. L’any escolar —no ho oblidem— és el veritable calendari de la vida quotidiana. El seu batec marca el ritme dels pobles i ciutats. Encara avui, en temps de pantalles i globalització, moltes escoles són l’ànima del barri, el cor dels matins, la raó de moltes caminades familiars.
Tots portem a dins una escola. I, sovint, un mestre. Aquell que ens va fer estimar la lectura o ens va ensenyar a pensar. La memòria escolar és part de la nostra geografia sentimental. D’aquí ve, potser, que tots ens sentim amb dret a opinar sobre l’educació. Tots som una mica ministres d’Educació. Tots sabem què cal fer: més disciplina, menys mòbils, més llibres de text, més FP, més valors, més memòria històrica... o tot alhora.
Però potser la pregunta no és què ha de fer l’escola, sinó què li demanem exactament. Perquè l’escola, com la política, no és un espai neutre. És —i sempre ha estat— un terreny de disputa. Educar vol dir modelar, i modelar vol dir escollir: quin ciutadà volem? Quina societat projectem? Cada reforma educativa no és només un canvi de currículum, és una aposta pel paper de la família, de l’Estat, de la religió, de la igualtat, de la diversitat... L’escola és el camp de batalla de tots els projectes culturals i de país.
Aquesta crisi no és nova. De fet, és originària. L’escola està en crisi des del segle V aC, quan Plató, a La República, s’enfrontava al model educatiu dels sofistes. Ja aleshores el debat era clar: ha de servir l’educació per tenir èxit a la societat o per transformar-la? Ha de formar oradors hàbils per triomfar en l’àgora, o esperits crítics capaços d’elevar la mirada més enllà del que el món espera d’ells? Ha d’assemblar-se a la societat o ha de ser-ne la resistència, l’última trinxera contra la reproducció mecànica de valors, injustícies i prejudicis?
Potser per això, sempre està en crisi. L’escola és crisi. No només perquè hi ha professors cansats, alumnes desorientats o famílies desbordades. Sinó perquè educar és, per definició, una tasca impossible: transmetre un llegat sense imposar-lo, acompanyar sense tutelar, preparar per al futur des d’un present incert. L’escola està sempre a mig fer. Sempre in process. I, tanmateix, sobreviu.
L’etimologia ens pot ajudar a entendre aquest misteri. Escola ve del grec skholé, que no volia dir feina, ni disciplina, ni obligatorietat. Volia dir “temps lliure”, “lleure fecund”. Era l’espai en què, alliberats de les urgències de la subsistència, els humans podien pensar, debatre, créixer. L’escola, en el seu origen, no era una preparació pel món laboral, sinó una preparació per la vida. Un espai per estar junts, per conversar, per descobrir el món i per descobrir-nos a nosaltres mateixos.
I sí, segurament els resultats no són els òptims. Hi ha marge de millora. Sempre n’hi ha. Alguns, amb titulars alarmistes o des de tribunes apocalíptiques, anunciaran la fi de l’educació, la decadència del sistema, l’ensorrament de la institució. I d’això en faran un llibre que es vendrà a cabassos. Però quan la pols dels debats passi i algú ens pregunti, simplement, si estem contents amb l’escola a la qual portem els nostres fills, la resposta serà clara: sí. Perquè sabem com els cuiden. Perquè coneixem la seva tutora, o el seu mestre, o aquell docent que els ha sabut entendre. Perquè cada dia ens expliquen què han après. I perquè, quan els mirem als ulls en sortir de classe, veiem que, sí, hi volen tornar.
Potser hauríem de recuperar una mica aquella idea original de l’escola. Potser hauríem de deixar de demanar-li que resolgui tots els mals del nostre temps i començar a cuidar-la com el que és: un lloc fràgil però essencial. Un refugi en què cada setembre torna a començar el món. Un espai on la infantesa i l’adolescència —amb tot el seu caos i la seva promesa— encara poden trobar algú que els escolti, que els interpel·li, que els acompanyi. I això, en un món de presses i algoritmes, és un tresor.
Per això, quan arriben les fogueres de Sant Joan i tanquem les portes de les aules, no celebrem només el començament de l’estiu. Celebrem —encara que no ho sapiguem— el punt final d’un altre any. D’un any d’escola. D’un any de vida. I potser, rere aquest gest, s’hi amaga encara un antic ritual: agrair el temps compartit, les preguntes formulades, les reflexions meditades i les ferides acompanyades. I esperar, amb una esperança tenaç, que al setembre tot torni a començar. Encara. Una vegada més.