En aquest moment de supremacia d’un capitalisme voraç on ens ha tocat viure, qualsevol diria que, de diners –com de tot–, com més, millor. Quanta falta que ens fa, llegir el poeta Horaci —noooo, encara no! és broma, tranquils que aquest cop miraré de no caure en la pedanteria –o de caure-hi el mínim—! L’altre dia vaig llegir que el capital (vull dir els diners i propietats, no el capital cultural o altres variants estructuralistes del terme marxià —merda, com em costa, no ser un imbècil set-ciències, tot i que crec que ho compensaré quan convoqui la cultura popular, al següent paràgraf), el capital és un bé higiènic, i això vol dir que si bé no tenir-ne et pot fer molt infeliç (com la higiene, que la falta absoluta d’ella pot ser un problema perillós), un cop arribat a un cert nivell de benestar (de netedat, si seguim amb la comparació), tenir-ne de més no et farà necessàriament més feliç.
Meravellós descobriment: l’excés és malaltís. Ai, si no ho haguessin dit uns grecs fa tres mil anys quan van pintar en una paret meden agan, que es tradueix per, literalment “re en excés”. Però deixem estar els grecs que això va de nosaltres. Acumular pel gust d’acumular –i ho dic clar i fort a l’era dels supermilionaris, no té cap sentit. Els diners, un cop cobertes una sèrie de necessitats bàsiques, són per gastar-los. Potser els governs han de centrar-se més en que com més gent millor arribi a aquestes necessitats bàsiques, més que a protegir i engreixar els que es dediquen a acumular i acumular. Potser. Però no vull prendre un gir polític sinó seguir amb el meu tema, mirant de no caure en el tòpic horrible de “els diners no donen la felicitat”, perquè si entenem la felicitat com els epicuris (i, ostres, perdoneu que torni als grecs), com a absència de malestar, aleshores sí, sí que la donen. Per mi l’error rau a creure que a més diners, més felicitat, i crec fermament que un cop assolit el llindar del benestar (el d’anar net i polit, si seguim, amb l’analogia suada), la resta no fa feliç, només és luxe (no vull dir “avarícia”).
Igual que és malsà el que porta mascareta fins i tot fora de casa i ho desinfecta tot a noranta graus i tot ho toca amb guants i no pot menjar fora de casa perquè a saber amb quina paella plena de gèrmens me l’han fregit, aquesta truita. I abans de citar Horaci —va, deixeu-me’n parlar, encara que sigui molt per sobre, sisplau—, vull explicar com pensant tot això he recordat una ceràmica que es veu que hi havia a casa dels meus avis, amb una verge dibuixada i on hi deia “Verge Santa del Roser/ feu que en aquesta casa/ mai no hi hagi poc ni massa/ que és el modo d’estar bé.”, i m’he de rendir a la saviesa popular. Perquè sí, Horaci ho va mig dir en un poema impecable que els erudits durant segles han mantingut amb vida, però un ceramista prefabrià i que confon la essa sorda i la essa sonora o que directament no sap rimar, també ho pensa, també ho creu: no cal passar-se. I ho sap tant com aquells grafiters grecs de què parlava més amunt. Vull dir que és una idea que ha anat ressonant al llarg de la història, tant en la poesia més culta com en les dites més populars. “El modo d’estar bé”. Doncs ja seria això, l’objectiu, no? Trobar “el modo d’estar bé”. “Ni poc ni massa”, el just mitjà, l’aurea mediocritas —ai! No me n’he pogut estar!—.
I tornant a la saviesa popular, tot i que no sé si dir-ne “saviesa”, em ve al cap la cançó de l’ós Baloo del Llibre de la selva de Disney: “Busca lo que es necesidad, no más”. I és que si assumim que la feina és esforç i suor, que aquí crec que hi podem estar tots d’acord, quin sentit té, fer de més, quan amb menys ja arribes a aquest punt de benestar que abans apuntàvem? Aquest nivell deu ser diferent per a cada persona, està bé, i s’ha de respectar, està bé, però tenir-lo baix, el nivell, no és ser un resignat sinó algú que té la gran sort de ser feliç amb poc, i tenir-lo alt no és ser un amargat, tampoc, és clar. El problema arriba en no tenir-lo en absolut, el límit, en sempre més i més i més i més i patir abocant aigua a un pou que no té fons. Conèixer els propis límits i respectar-los, també en aquest aspecte, és una de les formes d’amor propi més grans que hi ha.