Es legítim enderrocar un govern per la força si el considerem injust? És lícit matar un tirà en nom de la llibertat? La crisi oberta a Veneçuela torna a posar sobre la taula una de les preguntes més antigues i incòmodes de la filosofia política: fins on pot arribar la violència quan es presenta com un instrument de justícia.
El debat no és nou. Ja al món clàssic, Aristòtil distingia entre el govern orientat al bé comú i la seva perversió: la tirania. El tirà no és només qui governa sol, sinó qui ho fa en benefici propi, sense límits ni responsabilitat davant la comunitat. Per això, en determinats contextos, el pensament antic va arribar a tolerar —amb molta prudència— el tiranicidi com un recurs extrem. No com una virtut, sinó com una tragèdia necessària quan la llei ha desaparegut.
Amb el pas dels segles, aquesta intuïció es va transformar en una doctrina més sistemàtica: la teoria de la guerra justa. El seu origen es troba en la tradició grecoromana, però es consolida a l’edat mitjana amb pensadors com Agustí d’Hipona o Tomàs d’Aquino, que intenten respondre una pregunta fonamental: quan l’ús de la força deixa de ser crim i esdevé moralment permissible?
La resposta clàssica estableix dues condicions bàsiques. La primera és el jus ad bellum: només es pot iniciar una guerra per una causa justa —defensa davant una agressió, protecció dels innocents o restitució d’un ordre greument vulnerat— i com a últim recurs. La segona és el jus in bello: fins i tot en una guerra justa, no tot està permès. Cal distingir entre combatents i civils i limitar la violència al que sigui estrictament necessari.
Aquest marc moral és el que recupera, ja al segle XX, Michael Walzer al seu llibre Just and Unjust Wars. Walzer escriu després del Vietnam i contra la temptació de justificar qualsevol atrocitat en nom d’una bona causa. El seu argument és clar: una guerra pot començar sent justa i deixar de ser-ho si es duu a terme sense límits. La justícia no resideix només en l’objectiu, sinó també en els mitjans i, sobretot, en el resultat.
És aquí on Veneçuela esdevé un cas límit. Parlem d’un règim que conserva formes legals —eleccions, constitució, tribunals— però que ha anat buidant-les de contingut. No és una tirania nua en el sentit clàssic, però tampoc una democràcia funcional. Aquesta ambigüitat és el que fa tan perillosa la simplificació del relat: quan tot es redueix a la figura del tirà, sembla que qualsevol acció quedi automàticament legitimada.
La història, però, és menys indulgent. Roma ja va aprendre que la mort de Cèsar no va restaurar la República, sinó que va obrir el camí a un poder encara més concentrat. Walzer ho formula amb una advertència que continua sent actual: enderrocar un règim injust no autoritza a suspendre indefinidament el dret, ni a imposar un nou ordre per la força, ni a convertir la intervenció en ocupació.
El cas de Veneçuela obliga a mirar més enllà del tauler polític. No es tracta tant de decidir qui ha de caure, sinó de preguntar-nos què queda dret després. Perquè la història ens recorda, una vegada i una altra, que la llibertat no neix de la desaparició d’un home, sinó de la reconstrucció pacient d’institucions capaces de posar límits al poder. I quan aquests límits s’esvaeixen, fins i tot la guerra que es presenta com a justa pot acabar sembrant una injustícia encara més profunda.