Punyalades a sang freda, escopetades, partides de cartes clandestines a tavernes, enverinaments, acusacions de bruixeria, adulteri, segrestos i violacions grupals. Hi va haver uns anys en què Sabadell semblava un autèntic Far West. Però a la catalana, protagonitzat per pagesos, teixidors, traginers, mossèns, vídues, bandolers, francesos i rodamons. No fan falta indis ni vaquers en aquestes històries, algunes despietades. Eren temps cruels –especialment per a les dones– en què les venjances, els deutes, les enveges i els malentesos molt sovint es resolien a trets i a garrotades, en el millor dels casos.
Ens hem capbussat en les 326 pàgines de processos penals documentats a l’Arxiu Històric de Sabadell sobre aquella ciutat al voltant del segle XVII, quan no arribava al miler d’habitants. Es van documentar 1.535 casos judicials en només 40 anys, amb gairebé una quarantena d’assassinats i una desena d’intents més, incomptables tirotejos i baralles. Seria imaginable que això passés avui en dia a pobles d’un miler d’habitants com Jorba, Òrrius o Santa Fe del Penedès?
Joan Marc, àlies ‘Grasset’, va apunyalar Jaume Muntells per haver-li robat dues nous a l’actual carrer de Gràcia (1604). En poc temps, van pelar a trets l’estudiant de lleis Melcior Duran, el sabater Robert Descolar, el notari Joan Galceran i el soldat Joan Andreu. Antic Roca va ser acusat d’intentar matar els seus germans per vendre il·legalment els camps familiars (1607). Ciprià Riera va entrar a presó per intentar enverinar el mossèn amb uns fessols. Després va intentar degollar la seva dona perquè es va assabentar que, mentre era tancat, li havia sigut infidel (1607). A Miquel Tarafa el van trobar misteriosament mort damunt una pila de carbó roent (1615).
Molts crims responien a pulsions violentes primàries. Amb l’arribada de la pólvora, van córrer rius de sang. L’historiador Nil Calaff Canalias, doctorand a la UAB sobre la violència a Sabadell durant aquest període, assenyala que els col·lectius més propensos a involucrar-se en conflictes eren “francesos que venien a treballar, estaments inferiors i bandolers”, però sospita que les elits, si calia, “n’exercien sense embrutar-se les mans”. Qui necessita podcasts i novel·la negra tenint l’Arxiu Històric de Sabadell?
- En 40 anys, es van registrar més de 1.500 casos judicials
- Neruuu matastik
Però no tot era sang i fetge. Els detalls entre els delictes menors són un tresor que expliquen aquella societat. Són plens d’insults genuïns que ferien l’honor com una punyalada sanguinària. Ens fan prendre consciència del valor d’uns llençols, pels quals valia la pena estovar-se amb la veïna. Apareixen cognoms sabadellencs que ens arriben fins avui: Duran, Llobet, Barceló, Mimó, Fontanet... Hi havia oficis com els mestres de cases (paleta), els paraires (treballadors de la llana), els mossos bovers (pastors de bous), els mercers (venedors de cintes, agulles i botons), els daguers (fer ganivets)... I es robaven fesols i escalunyes, perquè les influencers no havien posat de moda torradetes d’alvocat. La història de Sabadell també es pot explicar a través dels delictes.
Bandolerisme, a la Renfe d’abans
“Ens hem d’imaginar els camins rals com línies de la Renfe”, comenta Calaff Canalias. Sabadell era un lloc de pas de traginers, amunt i avall. Per tant, d’oportunistes bandolers que assaltaven carretes i pobres desgraciats. Són molts els casos en què entraven a cases a punta de pedranyal i es feien donar menjar i beure, tal com va denunciar el pagès Josep Mimó, que va negar-s’hi i van disparar contra la seva finestra –va estar de sort!– (1618). També cometien segrestos: Antoni Selva va denunciar que uns bandolers se’l van endur a un bosc on tenien retingudes altres víctimes (1626).
L’arma? El primer a mà
Als safaretjos, Joana Aret es va enfurismar tant en veure que Margarida Palmés duia un mocador que li havia estat robat que va agredir-la amb un picador de fusta (1614). Una daga, un bastó o l’aixada servien per contestar una recriminació. A vegades eren mossegades. El carnisser Pere Ramon ataca amb un ganivet Adrià Estrada quan aquest li reclama un deute (1596). Blai Puyol va clavar una daga a Lleonart del Peig per recriminar-li haver empastifat la casa d’una noia que l’havia rebutjat (1601).
Ens sembla al·lucinant? Potser tampoc no ho és tant. Quantes vegades hem presenciat violència en situacions que des del futur –si hi ha sort– ens semblaran una ximpleria? Entre pares en un partit de futbol infantil, entre conductors després d’un toc de clàxon, a les cues de les rebaixes, a les discoteques per una mala mirada... “L’accés a les armes és determinant. Imagina’t: què hagués passat si hi hagués hagut pistoles durant els incidents de l’estiu passat a la Creu de Barberà?”, es pregunta Calaff Canalias.
L’art d’insultar
A la vídua de Joan Albareda li va costar una denúncia haver tractat de ‘truja’ i ‘escaldada’ la muller de Lluís Monvert (1606). ‘Bruixa’, ‘pegat’, ‘mala dona’, ‘desvergonyida’ i, sobretot, ‘bagassa’ – prostituta– eren els insults més documentats entre dones. Entre homes: ‘garrepa’, ‘lladre’, ‘farsant’, ‘cornut’... Feliu Duran va agredir amb un bastó Agustí Bru per acusar-lo de “beure’s la sang dels pobres” (1608). Un dels insults que generava reaccions més violentes, entre les quals punyalades, era ‘gavatx’ (francès). “L’honor era molt important. Si algú el tacava, ho havies de pal·liar d’alguna manera”, diu Calaff Canalias.
Prohibit jugar (i encara menys si hi ha missa)!
La ludopatia no és un invent modern. “No hi havia màquines escurabutxaques, però sí partides clandestines”, comenta l’historiador. Jocs anomenats ‘quinzet’, ‘tiro’, ‘trenta-un’ i ‘guballets’ eren intervinguts a hostals, vinyes i cases. En horari de missa, les partides encara estaven més perseguides. “El joc estava prohibit per evitar que els homes endeutessin terrenys i herències. Hi havia partides amb vint homes armats i, a vegades, allò acabava molt malament”.
Només dos exemples de molts. El teixidor de llana Joan Pujol va apunyalar un francès mentre jugaven al ‘catxo’ (1592). Pere Vilanova, a qui tothom coneixia com a ‘Peu Descalç’, va clavar dues ganivetades al pagès Montserrat Canut durant una discussió per una partida (1595).
Crueltat contra les dones
Els documents són plens de denúncies esgarrifoses de violència contra les dones. Hi ha moltes violacions en grup, però una de les més cruels va ser la que van cometre tres paraires, dos teixidors i un cirurgià, que es van endur una dona de l’hospital i la van forçar (1596). Es documenten casos de violència domèstica, com el del teixidor Ramon Bell, acusat de propinar un cop de puny i amenaçar de mort la seva dona quan li va pregar alguna cosa per menjar (1607). “A les dones se’ls negava un cognom, sempre aixoplugades en el del marit, fins i tot, quan es quedaven viudes. Això ja és la primera forma de violència”, relata Calaff.
Un capítol a part mereixen les acusacions de bruixeria al Vallès contra dones sabadellenques com Joana Sol, Guillema Roberta i la Romaguera.
Bartomeu! Bartomeu! Bartomeu! És mort
Un sistema força millorable per certificar oficialment la mort d’algú, després de comprovar altres signes, era cridar tres vegades el nom del difunt a la seva orella, segons relaten alguns documents. Si no responia, es feia oficial. Era mort.
Un trio de qui és culpa?
El 30 de març de 1772 a Sabadell s’allotja un regiment de cavalleria. En aquest context, el militar Alejandro Ugalde és enxampat al llit amb la vídua Maria Pasqual i la donzella Teresa Puig. Però a qui es culpa? Els regidors de la ciutat van denunciar la vídua per haver seduït i enganyat la donzella per a enllitar-se amb el soldat. Cap culpa per al militar.
La ‘cerveseta’ on rodaven caps
Els delictes menors podien ser condemnats amb uns dies a la presó, de la qual se sortia amb una fiança, o amb multes. En casos més greus, els homes eren enviats a galeres, “un pas previ a la sentència de mort, però amb la idea d’exercir una funció pública”. Pel que fa a execucions, no es podien exercir sense abans tenir una confessió, per la qual cosa s’exercia la tortura. Eren a la plaça Major, relata Calaff: “El condemnat era penjat o se li tallava el cap en públic, just a davant d’on ara hi ha els bars per prendre la cervesa al Passeig”.
L'anàlisi de l'expert: 'un context explosiu'
Per Sergi Calaff Canalias
La societat sabadellenca de finals del segle XVI i inicis del segle XVII es caracteritza per tenir un caràcter violent i convuls, com a reflex de la societat catalana del moment.
Cal tenir en compte els diferents tipus de violències i conflictes -orgàniques o estructurals- en el si de la societat catalana d’aquesta època. La violència orgànica es caracteritza pel seu caràcter espontani, sent un factor més de la quotidianitat del període. La violència estructural té variants com el masclisme i misogínia, la xenofòbia o el bandolerisme català barroc.
El marc conjuntural en el qual es van produir aquests esdeveniments, ve marcat per una forta crisi econòmica al Principat, arran de la plata i l’or provinents d’Amèrica, que van causar una forta inflació. També en aquest període es va produir una petita glaciació global entre 1580 i 1620 que, amb les seves irregularitats climàtiques, va malmetre moltes collites. Tot això juntament amb les grans masses de població francesa que van venir en aquest període a la cerca de treball i les respostes i actes xenòfobs en contra d’aquestes, van causar moltes tensions arreu de Catalunya, que van reforçar bandolerismes, delinqüència comuna i moltes altres menes de violències. Tenint en compte la recent aparició i extensió de les armes de foc entre la societat catalana al llarg de la segona meitat del segle XVI, ens surt una combinació explosiva que les autoritats virregnals i locals van voler frenar -o pal·liar- des del primer moment.
La violència podia ser individual o col·lectiva, però si d’una cosa en podem estar segurs, és que ningú n’estava exempt.
