Pere Sant i Alentà, gran campió ciclista sabadellenc

Tenia unes condicions innates per a la pràctica del ciclisme. Ja de ben jovenet les havia mostrat. Va ser un dels corredors més complets de l’esport ciclista del seu temps. Pere Sant i Alentà dominava l’esprint, era batallador i tenia resistència. Era un corredor de cap i de cames, com diria Henri Desgrange, expert ciclista francès. 

També era àgil i calculador i reunia les condicions indispensables per ser un gran corredor: bones cames, bons braços i un pit ben desenvolupat, indici de pulmons sans. A més d’una adequada constitució física, disposava de la moral necessària per afrontar el sacrifici i la duresa de l’exercici esportiu regular. També sabia abstenir-se d’aquells petits plaers de la vida tan perjudicials per a la pràctica de l’esport.

Rebia molts elogis per part de tothom, tant de la gent experta en l’esport de la bicicleta –”És un ciclista de relleu mundial; per poc que surti a l’estranger, seran comptats els que el superin”–, com dels que no n’eren tan experts –”Si tots els ciclistes fossin com ell, jo seria un fanàtic del ciclisme”. Gaudia de la simpatia general, perquè era un esportista autèntic que mai no es va envair pels molts èxits aconseguits davant els adversaris més qualificats. Els més prestigiosos campions d’aquell temps, Poblet, Massip, Timoner, Ruiz, etc., aquells populars atletes del pedal, van haver de rendir les seves armes davant la seva extraordinària classe.

Pere Sant i Alentà tenia un estil incomparable que va servir per conquerir molts adeptes a l’esport ciclista. Posseïdor d’una tècnica insuperable, era una bella estampa del fet de córrer bé.

Tot i posseir tan bones condicions per a la pràctica del ciclisme, era senzill i considerat amb tothom, amb uns valors interns i quelcom més que, fins i tot, va servir perquè l’artista sabadellenc Joan Mauri i Espadaler, l’any 1945, s’inspirés en ell per pintar el Sant Antoni de Pàdua que figura a la Catedral de Santa Maria de Solsona. Aleshores, ell tenia tan sols 16 anys.

La classe innegable i la vida modèlica de Pere Sant i Alentà l’havien d’acreditar com un gran campió. Però, malauradament, un accident mortal va segar la seva vida a una edat massa jove, amb 24 anys acabats de complir, quan tant s’esperava de la seva prometedora vida en el món del ciclisme. Ningú dubtava que hauria arribat molt lluny.

Molt es podria dir al voltant de la vida del que va ser, dissortadament per poc temps, un dels millors ciclistes locals i no seria cap exageració parlar de la història d’amor entre la família Sant i el ciclisme. Relat que comença quan el pare, Pere Sant i Cirera, nascut el 1904 a Saló (el Bages), es va traslladar, els anys vint, a Sabadell atret pel velòdrom que s’havia bastit a la Creu Alta. Un gran aficionat a la bicicleta com ell –deien que portava el ciclisme dins seu com ningú més– va ser un gran corredor, tant en pista com en ruta. S’explicava que en la competició, quan podia, es posava al capdavant de la cursa per infondre ànims als indecisos i mostrar-los que sense sacrifici no hi havia glòria. Va ser un esportista tan exemplar que li van posar el sobrenom de capità de les Glòries Humils. Professionalment, també es va dedicar al ciclisme en el seu taller de bicicletes al carrer de la Salut de Sabadell. Casat amb Montserrat Alentà i Estopà, varen ser pares de dos fills, el Pere i l’Albert, que van seguir, amb escreix, la passió del pare pel ciclisme. Tant el pare com els dos fills van ser excel·lents ciclistes.

Pere Sant i Alentà va néixer a Sabadell, al carrer del Sol, el 26 de novembre del 1929. El seu pare, entusiasta del ciclisme i notable corredor, va voler solemnitzar el faust esdeveniment familiar d’una manera que respongués als seus sentiments ciclistes i el dia del bateig es va formar una caravana ciclista que va portar a l’Església Parroquial de Sant Feliu al seu fill acabat de néixer. L’ambient de casa seva –taller de bicicletes–, sempre ple d’aficionats i corredors, va despertar l’interès d’aquell nen pel ciclisme, augmentat pel fet d’haver-li muntat el seu pare una magnífica bicicleta-joguina, quan només tenia tres anys. Als quatre anys va anar al col·legi del carrer del Taulí i acostumava a anar-hi amb bicicleta acompanyat de la seva mare.

Als nou anys va participar en una cursa ciclista, organitzada per la Penya Ciclista Palomillas, al carrer de Latorre, i la va guanyar completament destacat, tot i que la majoria dels participants tenien 14 i 15 anys. Va participar l’any 1944 en el Campionat Infantil de Catalunya, organitzat pel CC Provençalenc, i va aconseguir el títol i va haver de competir amb altres nois de més edat que ell. En una prova social organitzada per la UC Sabadell, i en què participaven els millors corredors de la ciutat, va tenir una assenyalada actuació i es va classificar en segon lloc, darrere del seu pare.

Va prendre part a la majoria de les curses que se celebraven a la plaça del Mercat i a totes elles va afirmar la seva classe excepcional, però com que ningú és profeta a la seva terra, van sorgir les veus d’aquells que deien que Pere Sant només era bo a la lluerna i que a la carretera no podria confirmar la seva classe. Els que allò deien van tenir una gran decepció, ja que a les carreres organitzades per la vella Unió va revalidar la seva classe, davant la sorpresa dels corredors, ja fets de l’Entitat.

Als 18 anys, va treure llicència d’amateur per la UD Aurora, i va guanyar els Campionats de Catalunya i Espanya d’aquella categoria. Va ser líder del Cinturó de Barcelona, organitzat per la SC del Club Ebre, als 19 anys i només a la seva inexperiència es va haver de classificar en segon lloc. Després, ja a la categoria aspirant, va ser una successió de victòries. Pocs corredors poden avantatjar-lo d’haver conquerit tants Trofeus. A banda de les seves excepcionals condicions de corredor, va ser un gran mecànic i un extraordinari soldador, especialment a la soldadura de l’alumini, els quadres de bicicleta que feia portaven el segell de la seva manera de ser: elegants i robustos.

A part de molts campionats, va guanyar gran quantitat de curses, però malgrat els seus èxits, mai va deixar de ser un esportiu assenyat, simpàtic i generós. 

La seva mestria li permetia estar sempre ben col·locat a l’hora de disputar un esprint. Pocs ciclistes sabadellencs han tingut tanta rapidesa a les arribades.

Com estilista damunt la bicicleta, se’l va arribar a comparar amb el suís Hugo Koblet, guanyador del Tour, considerat en aquest aspecte el millor del món.

Va ser un dels corredors catalans i espanyols de més classe. A força de voluntat i d’intel·ligència, era un atleta de cap i peus, aviat va convertir-se en una figura de les millors del país. De molt jovenet, i potser influenciat pel prestigi que havia aconseguit el seu progenitor en les competicions, va començar a destacar-se en les curses per la seva habilitat; estil i formidable esprint.

Va ser Campió de Catalunya Amateurs, els anys 1947 i 1948.

Campió d’Espanya Amateurs, l’any 1947 i sotscampió, 1948.

Campió de Catalunya Professionals, els anys 1949 i 1951.

Campió de Catalunya Independents, el 1951.

Campió de Barcelona Professionals, els anys 1950 i 1951.

Campió d’Espanya pista americana, l’any 1953.

Va ser segon en la Volta a Astúries.

Va ser cinquè en una Volta a Catalunya.

Va prendre part en el Campionat del Món del 1950.

Va ser quatre vegades campió de Sabadell.

Un dissortat accident amb moto li va provocar la mort. Era el dia 11 de desembre del 1953. Havia anat a Barcelona amb la Guzzi del seu oncle Josep, a buscar un selló (el seient del darrere per a la moto) i, en circular pel passeig de Valldaura, en intentar evitar l’atropellament d’una senyora, va saltar de la moto i en caure va rebre un cop fatal al cap, que li va provocar la mort. La notícia de la seva malaurada mort va motivar un dia de dol ciutadà, com va quedar palès amb la presència massiva d’amics que es van fer presents a l’església parroquial de la Puríssima Concepció, per assistir a l’acte de les seves honres fúnebres i de l’enterrament al Cementiri Municipal de Sabadell. El carrer de la Salut va ser testimoni de l’estimació que se li tenia.

Pere Sant i Alentà no va poder assolir l’èxit total, però els seus amics, companys, adversaris de carreteres i pistes, conscients de la seva personalitat, volgueren, amb un monòlit, enaltir el seu nom. Un grup d’amics afeccionats al ciclisme va voler erigir-li un monòlit a la seva memòria. Aquest monòlit, obra de l’artista Joan Mauri i Espadaler, està situat davant del Pavelló Municipal d’Esports de Sabadell, al carrer de Sol i Padrís, i es va inaugurar el dia 17 de setembre del 1978. Dels que van contribuir a fer-ho possible, cal esmentar l’antic campió ciclista Miquel Torras i l’entusiasta sabadellenc Pere Buxó, prou conegut per la seva tenaç campanya en pro d’una agrupació mútua; aquests, juntament amb altres com Josep Carreras, treballaren de valent perquè Pere Sant i Alentà tingués el que es mereixia: un monòlit que el recordés i que poques poblacions del nostre país tenen, possiblement per no haver tingut un corredor de tantes qualitats com ell.

Malauradament, l’estat actual del monòlit ni fa honor, ni mostra l’esperit necessari per homenatjar un sabadellenc il·lustre.