En Miquel Borrell ha tornat a encendre la flaire de les neules a Sabadell, recuperant la recepta que el seu avi distribuïa fa dècades per les pastisseries de la ciutat i que molts encara recorden. Per nostàlgia i tradició familiar, sobre les mans de Borrell va tornar a caure la fórmula que va portar el seu avi a l’èxit. Una recepta que l’avi –també Miquel Borrell– havia cedit a la pastisseria Bonamic. “El cervell té memòria gustativa i emocional. I tastar de nou les neules del meu avi va ser reviure tot una època. A la meva tieta li queien les llàgrimes”. Un llegat que va estar a punt de perdre’s i que avui, gràcies a la seva empenta, torna a revifar.
“L’avi feia neules pràcticament per totes les pastisseries de Sabadell”, recorda Borrell. En feia milers cada temporada —fins a 110.000 la temporada—, tancat en una habitació de casa, des d’octubre fins després de Nadal. La resta de la família ajudava com podia: embolicar, repartir o carregar caixes. Quan l’avi va deixar-ho, la recepta va passar a mans d’una pastisseria de Sabadell, Bonamic i, durant anys, la tradició va continuar. En Miquel, com tants altres, les comprava allà. Fins que un dia la pastisseria va tancar. I va començar el buit.
“Vaig començar a voltar per mig Catalunya buscant neules. En vaig tastar moltes… però cap d’elles tenia allò que tenien les del meu avi”. Fins que un dia va decidir prendre les regnes: va demanar la recepta al Jordi Bonamic, el fill del pastisser que les havia continuat fent, i el Jordi– amb una generositat que en Miquel no oblida– li va retornar.
Des d’aquell moment, aquell hobby que pretenia quedar en la intimitat de la família s’ha anat convertint en una petita tradició compartida. “Ens en demanen moltes! Família, però també amics i amics d’amics!”, recorda. Una artesania que va molt més enllà de la tradició del Nadal: “No és només el gust de la neula, és també l’olor, et porten directament al passat… al nostre passat”. Per cada tongada en surten unes 320 neules, que es tradueix en unes cinc hores de feina. “Aquest any n’he fet 2.500”, explica, la majoria per família i amics.
La seva recepta és precisa, gairebé matemàtica. “Els ingredients han d’anar pesats i mesurats. Res de fer-ho a ull. Hi ha també molt carinyo”. La massa es pasta a mà –amb un ingredient estrella del seu avi i un modus operandi molt precís– i, la cocció, una coreografia de gestos perquè la textura i el gust freguin l’excel·lència.
- Un article de l`avi de Miquel Borrell al Diari de Sabadell, l`any 1986
- DS
Borrell explica que la recepta de l’avi tenia un ingredient inesperat que no es percep a primer mos, però que deixa un rastre subtil al paladar i que "fa explotar el bon gust de la neula". També l’almívar hi té un paper clau: és el que aporta el cruixent just, aquell que fa que la neula es trenqui neta, sense engrunes. Mentre avui moltes neules es fabriquen en sèrie, idèntiques en forma i gust, les d’en Borrell passen per les seves mans una a una. El cargolat amb pal de fusta, la vigilància de la humitat ambiental o el pastat manual per evitar que la massa s’ompli d’aire formen part d’una tradició que no admet presses. Tot plegat és estacional. Borrell ha estat elaborant neules fins el mes de gener. “Si hi ha massa humitat, no se’n poden fer, no queden igual”. Això també forma part del ritual: de respectar tempos i fer-les quan toca.
“Les neules tenen un efecte emocional brutal. Recordes l’avi, les hores que hi passava, com l’ajudàvem… i com jo me les cruspia… I ara sóc jo qui les fa”, sosté. Un record que es pot mossegar. En una ciutat on els temps i el comerç han canviat, hi ha aromes que resisteixen. Les neules que un dia van omplir les pastisseries de Sabadell tornen avui a circular en petit comitè entre famílies i amics. No com un negoci, sinó com un gest de fidelitat a la memòria i al llegat familiar.
